La lliga dels mil fils
És la lliga de Lamine Yamal? Costaria trobar arguments per negar-ho. L’impacte del mataroní és tan contundent i extraordinari que convertir-lo en candidat ferm a la Pilota d’Or ja no és cap exageració, encara que no hagi arribat ni a la majoria d’edat. El golàs amb què desequilibrava el derbi per assegurar el títol era la seva resposta a una fase de partit que no li estava agradant i és l’expressió de la bellesa, el talent pur, la màgia dels escollits, amb què ha il·luminat tot el planeta, com va quedar demostrat en l’eliminatòria de semifinals contra l’Inter.
És la lliga de Hansi Flick? Algú en pot dubtar? L’home que arribava a Barcelona per girar full després del vodevil amb Xavi va imposar des del primer dia un segell propi, una aposta valenta, agosarada, ofensiva i divertida, i l’ha aplicat fins al final. Amb èxit. Sempre amb sentit comú i amb naturalitat; mai amb cap excusa, ni quan no podien arribar més fitxatges, ni quan es lesionaven els que havia convertit en alternatives, ni quan havia de patir per les inscripcions. Va arribar convençut que al planter hi havia material molt vàlid i ha excel·lit en la idea.
És la lliga de Pedri? Si més no, la de la redempció després de temporades massa irregulars i discontínues. Pels números –de les 36 jornades, ha participat en 35, xifres que no vivia des d’aquella estrena com a blaugrana en què va acabar fos– i pel lideratge que ha assumit en el joc. I en un jugador que, havent acabat d’arribar als 200 partits com a blaugrana i completant la seva cinquena temporada al primer equip, al novembre tot just farà 23 anys.
És la temporada de Raphinha? Aquí hi trobaríem més discussió, però les xifres són tan potents –34 gols i 25 assistències entre totes les competicions– que es fa difícil imaginar que no sigui el seu sostre.
És la temporada d’una nova generació? En fa tota la pinta. En una plantilla que triomfa hi ha d’haver futbolistes bregats, com ho són Iñigo, Lewandowski, Frenkie de Jong o Kounde, però aquest Barça està carregat de futbolistes joveníssims que han mamat la Masia i que han aprofitat el context –les limitacions per fitxar hi han ajudat– per aterrar amb força al primer equip. Pau Cubarsí (18 anys), Balde (21), Fermín (22), Gavi (20), Casadó (21) i Marc Bernal (17), entre d’altres, formen una colla liderada per Lamine que no s’espanta per res, ni quan han de remuntar un 0-2 al Madrid després d’haver hagut d’entomar una eliminació cruel en la Champions. El recorregut és llarg i prometedor.
És la temporada de Laporta? L’èxit reforça de manera indubtable el president, que des que va tornar tenia al cap la via alemanya que va acabar activant, amb Flick, després de les embolicades relacions amb Koeman i Xavi. És la lliga de les inscripcions al límit i més enllà de Dani Olmo i Pau Víctor, però que la directiva va acabar aconseguint via CSD. L’equip té recorregut i Laporta, que no tindria rival en unes hipotètiques eleccions, ahir ja apuntava que s’hi presentarà –s’han de fer el 2026– però que no les pensa avançar.
És la temporada de les remuntades. La del vertigen. La de la precisió en la línia del fora de joc. La del compromís amb una idea. La de la valentia. La del pòquer de victòries al Madrid, que havia d’arrasar amb Mbappé i que ha vist com se li entravessava el Barça de Flick en la supercopa, la copa i la lliga. El cop a Milà va ser dur, però no s’acabava res. Més aviat ha començat una nova era. La d’una proposta engrescadora. La de la diversió. Per molts anys.
