Maig
Maig, mes de flors i llum, humanitza l’esport col·lectiu. Les grans lligues arriben a la fi i l’ésser humà reviscola esquinçant la tragèdia pròpia del luxe, el caprici i la divinitat que envolta uns esportistes (sobretot, futbolistes), que tots hem idealitzat de fal·làcia.
Maig, mes d’avaluació dels entrenadors que han aguantat tota la temporada. És el moment de l’autocrítica que ens fa humils, actitud indispensable per a qui vol navegar amb certa decència personal en una professió que només té present demolidor i oblida els camins transitats.
Maig, mes d’assaborir la glòria amb el triomf, en una borratxera d’èxtasis de rues pels carrers d’una ciutat embogida d’alegria o, a l’altra cara de la moneda, la sensació de fracàs ja sigui per no haver guanyat cap títol o, amarat de llàgrimes, plorar un descens que, n’estic segur, cap professional desitja.
Maig, mes de canvi d’aires curulls d’emotivitat perquè l’amor a uns colors no dura tota la vida si hi ha pel mig contractes i comissions; en canvi, altres passen amb més pena que glòria, com la gent que no aporta res.
Maig, mes de comiats… per sempre. Amb finals perfectes o a l’altura de les circumstàncies, tot i que només els escollits tenen el privilegi de dissenyar-lo com havíem somiat, com ara alçant un trofeu. Sigui quin sigui el final, sí que podem decidir l’actitud diària que ens farà penjar les botes amb aquella sensació que tot plegat ha tingut una mica de sentit.
