Per raons de les bece­ro­les de la nar­ra­tiva con­tem­porània, a la bibli­o­teca tinc l’Alcorà entre els Diàlegs de sant Gre­gori i Les mil i una nits. El lli­bre del sant, papa, i doc­tor de l’església catòlica és del s. VI; l’Al-Quran, del VII, i el serial d’històries índies, per­ses, aràbigues i egípcies enllaçades per Xah­ra­zad es va començar a aple­gar cap al s. IX seguint la tècnica de la intriga de la nar­ra­tiva sànscrita de fa uns quants milers d’anys i que, avui, els inven­tors de la sopa d’all de les pro­duc­ci­ons audi­o­vi­su­als moder­nes sem­bla que s’atri­bu­ei­xin a par­tir del cliff­han­ger i d’altres angli­cis­mes super­flus.

Que la ignorància és atre­vida, aquest paràgraf n’és una mos­tra.

El salt, però, entre la ignorància i el crim és tan difícil d’esca­tir com defi­nir si un cos tro­bat dal­ta­baix d’un cin­gle és la con­seqüència d’una volun­tat o d’una rellis­cada. Per això, i per evi­tar-nos els dis­gus­tos de la màniga ampla de les males inten­ci­ons dis­fres­sa­des d’acci­ons invo­luntàries, des de, com a mínim, el dret romà, la juris­prudència recull el Nemini licet igno­rare ius, que vin­dria a dir que el des­co­nei­xe­ment de la llei no excusa de com­plir-la.

Si sant Gre­gori, dit el Gran, enllaça els seus diàlegs com un pre­text per pre­sen­tar l’auto­ri­tat inqüesti­o­na­ble que cal seguir davant de qual­se­vol indici de dubte, el lli­bre islàmic en pre­senta, amenaça i con­demna l’essència entre les ale­ies (o ver­sets) 7 i 15 de la sura (o capítol) 2, curi­o­sa­ment ano­me­nat “La vaca”. Xah­ra­zad, en canvi, esti­re­gas­sant-lo, surt del destí fatídic del ramat i l’huma­nitza.

Dijous de la set­mana pas­sada, gai­rebé al mateix temps que el fill de l’alcalde de Bada­lona i exse­na­dor espa­nyol del PP, Xavier García Albiol, era ferit per un cotxe des­bo­cat a l’exte­rior de l’RCDE Sta­dium de Cor­nellà-el Prat abans del par­tit que el club espa­nyo­lista havia de dis­pu­tar amb el Bar­ce­lona, uns quants metres més enllà, el fill del també alcalde de La Roda, un poble d’Alba­cete, Juan Ramón Amo­res García, també sena­dor, però d’ara i del PSOE, era impel·lit pel ser­vei de segu­re­tat de les por­tes de l’estadi a llençar la samar­reta i treure’s els pan­ta­lons curts del Barça, o de l’ene­mic, com deia una pan­carta, si volia fran­que­jar l’entrada.

Com deuen saber, els dos equips s’havien d’enfron­tar en un par­tit de fut­bol on hi havia en joc la per­manència a 1a divisió de l’amfi­trió i el títol de lliga per a qui el visi­tava, i com que l’his­to­rial de con­flic­tes en aquests casos és nota­ble, l’orga­nit­zació va decla­rar-lo d’alt risc i les mesu­res pre­ven­ti­ves van ser alta­ment reforçades.

Segons que sem­bla, sor­to­sa­ment, el fill de l’exse­na­dor García Albiol es recu­pera men­tre que, lamen­ta­ble­ment, el de l’actual sena­dor Amo­res García no va poder veure el par­tit, ni abri­gat amb un imper­me­a­ble, com inten­tava de rao­nar el pare des de la cadira de rodes on el manté pros­trat l’ELA (l’escle­rosi late­ral ami­otròfica).

Deuen saber, perquè ha estat notícia a bas­ta­ment difosa, que el vehi­cle conduït per una dona va acce­dir on no ho havia de fer. Els veïns del lloc diuen que els dies de par­tit no és estrany con­fon­dre’s –i la poli­cia res­pon­sa­ble del trànsit ho cor­ro­bora– degut a la dis­tri­bució cir­cu­latòria del barri. El cas és que les imat­ges prèvies a l’enves­tida mos­tren una turba enfe­llo­nida incapaç de pre­gun­tar-se com era que aquell vehi­cle fos on no tocava i si la con­duc­tora no neces­si­tava ajuda.

Ben bé al con­trari. Cap dubte.

L’actu­ació, pel que es veu, era la d’una mul­ti­tud esve­rada per una colla d’energúmens sem­blants als qui, poques hores després, envol­ta­rien el juga­dor del Barça Marc Casadó, que va voler cele­brar la victòria amb el fana­tisme a Cana­le­tes.

És clar que el pànic de la con­duc­tora abans de prémer l’acce­le­ra­dor quan la turba sem­blava voler lin­xar-la pot­ser no és com­pa­ra­ble a la cara de pomes agres del juga­dor quan es reti­rava de la font pro­te­git per un parell de pin­xos que van cana­lit­zar prou bé l’ànsia de fer el mil­ho­mes –també n’hi ha imat­ges; com a la cara del pobre vai­let que encara no deu saber com és que després de sis hores de viatge fins al camp de l’Espa­nyol no el van dei­xar entrar amb sig­nes de ser del Barça.

La reac­ci­ons finals, sense ser iguals, són fruit del mateix pòsit que va esve­rar els qui, entre cen­te­nars de ban­de­res espa­nyo­les i samar­re­tes de l’Espa­nyol, en un ambi­ent encès de por a l’ene­mic i de con­demna al dubte, ves a saber si no van actuar ater­rits pel con­ven­ci­ment inqüesti­o­na­ble que el vehi­cle no era sinó el d’un ter­ro­rista.

I això ens hau­ria de fer dub­tar a l’hora de dis­tin­gir els segui­dors dels energúmens.