Copa, lliga... i futur
Ara que arriba el futbol d’estiu sense més pretensió que esprémer el negoci (i el físic dels futbolistes) és hora de fer balanç d’una temporada que era la del Madrid de MBappé i en realitat ha estat la del Barça de Flick, el millor equip, i la de Lamine Yamal, el crac de qui tothom parla. El Barça per fi ha tornat de la depressió post Messi i ho ha fet recordant els orígens, amb fam, talibanisme ofensiu, la Masia per bandera, la pilota com a argument principal i l’equip com a protagonista. La inèrcia avui és entronitzar Lamine, posar-li el 10 a l’esquena i comprar crispetes per a una dècada, però les virtuts que han portat el Barça fins aquí són moltes i la dependència de la inspiració d’un nano de 17 anys no és cap d’elles. Per això cal fixar-se molt en els 60 gols que ha marcat o assistit Raphinha, els 45 de Lewandowski, els 26 de Ferran, els 19 d’Olmo o el de Koundé que va valer un títol. Cal recordar la precisió de la defensa avançada, la batuta de Pedri i de De Jong, la pressió dels migcampistes, la convicció innegociable en el pla i la confiança en el rendiment més enllà de l’edat, la personalitat i autoestima de l’equip, la importància de Fermín, Gerard, Eric i Araujo, l’efecte Casadó... i obviament la sàvia direcció col·lectiva de Flick.
Millorar
El reduccionisme és una mala idea, un pla menys ambiciós i condueix a la pèrdua de valor. D’experiència en aquest sentit n’anem sobrats. El Barça no ha guanyat la Champions per diferents motius i un és que pot i ha de millorar. Millorar implica cuidar i reforçar aquesta diversitat de virtuts, que li ha permès cantar lliga, copa, supercopa i assentar les bases d’un projecte guanyador. Millorar implica estabilitzar aquesta plantilla amb les renovacions ja signades de Pedri, Cubarsí, Gavi, Iñigo, Gerard, Raphinha, Flick o Lamine i abordar la de De Jong). Millorar implica la progressió dels set o vuit joves que han assumit un rol important en l’equip. I, a partir d’aquí, millorar implicaria també trobar en el proper mercat d’estiu una peça que sumi, màxim dues. I la més clara, confirmada la cessió d’Ansu Fati al Mònaco, és un davanter que doni alternatives i relleu sobretot a Raphinha i Lamine, que ho han jugat quasi tot. Joan Garcia (Espanyol) també milloraria la porteria, però hauria d’implicar una sortida (Tek o Ter Stegen).
Dos equips, un destí
L’equip masculí i el femení no tenen molt a veure quant a context, trajectòria i expectatives; per això encara que el femení guanyés la copa la setmana que ve i el balanç de títols fos idèntic, l’anàlisi serà diferent. Així i tot, masculí i femení tenen en comú dues coses. La primera és que han fet una temporada excel·lent i la segona és que tenen un projecte fort al darrere que els permet afrontar el futur amb la màxima ambició i aspiracions. A l’equip de Pere Romeu se li ha escapat la Champions, és cert, n’havia guanyat dues, ha tornat a arribar a la final, la sisena en els set últims anys, i ha mantingut la jerarquia gràcies al seu futbol, la seva mentalitat guanyadora i la regeneració constant de la seva plantilla. Les llàgrimes de les futbolistes del Barça després de perdre la final diuen tant com els salts i els càntics dels futbolistes de Flick amb l’afició a la ciutat esportiva, a Canaletes o a la rua hores després de completar la lliga i el hat-trick de títols. Parlen d’il·lusió, de barcelonisme, de fam i de compromís per tornar-ho a fer la pròxima temporada.
