Suposo que ara em tocaria escriure un article de balanç. D’aquells que diuen que van marxar els millors jugadors i no s’han sabut suplir, que hi ha posicions sense doblar, que els davanters no han resolt res i que a l’equip li ha faltat ànima, jugadors gironins i minuts per a la gent que sent l’escut.

També hauria de parlar del debut a la lliga de campions, del globus sonda de Cornellà, del sorteig d’entrades mal gestionat, de la graderia mig buida i dels torns col·lapsats del primer partit i dels preus abusius de les entrades, justificats pel president per mantenir una plantilla “top”.

Suposo que hauria de recordar la mocadorada contra el Leganés i la vergonya de fer debutar a Getafe un jugador acusat de delictes sexuals. No sé què és pitjor: el debut o la justificació del club.

També hauria de parlar de Montilivi, del nou estadi o d’una reforma que mai arriba i de la finalització d’una ciutat esportiva que es va endarrerint entre protestes veïnals difícils d’entendre i de compartir.

Suposo que, escrivint això, el club em pot tornar a retreure que aquestes crítiques són injustes. Tot això ja ho vaig dir al setembre i, malauradament, he tingut raó.

També hauria de dir que vivim els millors anys esportius i econòmics del Girona, però socialment la cosa no rutlla. Hem perdut una oportunitat d’or per consolidar-nos.

Suposo que cal esperar que l’any vinent, entre tots, ho fem molt millor. Suposo que el futbol dona segones oportunitats.