El juliol del 1921, la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, la pri­mera experiència d’auto­go­vern des del 1714, va nome­nar una “ponència d’edu­cació física” per tal d’estu­diar “els pro­ble­mes rela­tius a l’ori­en­tació, coor­di­nació i direcció de la cul­tura física i espor­tiva a Cata­lu­nya” i avançar cap a la cre­ació d’un Ins­ti­tut d’Edu­cació Física.

La idea havia començat a ges­tar-se un any abans, arran d’una moció pre­sen­tada per Enric Ràfols, un apas­si­o­nat de la pràctica espor­tiva que va lide­rar els esforços per crear l’Ins­ti­tut d’Edu­cació Física. Al dar­rere de la ini­ci­a­tiva, que algu­nes per­so­na­li­tats havien tras­lla­dat al dipu­tat de Vila­franca del Penedès, hi havia la volun­tat d’acon­se­guir que Cata­lu­nya dis­posés d’ele­ments “d’edu­cació inte­gral”, una idea espe­ci­al­ment inno­va­dora a prin­ci­pis del segle XX. En el pla ini­cial que Ràfols va fer arri­bar a la comissió d’ins­trucció pública de la Man­co­mu­ni­tat, hi havia la volun­tat de crear un cen­tre de docu­men­tació que aplegués “tots els lli­bres publi­cats sobre edu­cació física en dife­rents països”; també plan­te­java dis­po­sar d’algun tècnic “teòric-pràctic” que s’encar­regués de dur la pràctica espor­tiva i un “pla d’edu­cació mus­cu­lar” a tots els cen­tres edu­ca­tius, des “dels pàrvuls fins a la Uni­ver­si­tat Indus­trial”. El pla no es limi­tava a l’etapa edu­ca­tiva, sinó que també pro­po­sava “faci­li­tar la cons­ti­tució d’agru­pa­ci­ons postes­co­lars enti­tats lliu­res que vul­guin seguir un pla científic en la seva actu­ació”; i, igual­ment, donar nor­mes per a “la cons­trucció de camps de joc o d’esports deter­mi­nats”. Final­ment, també es pro­po­sava que es for­mes­sin mes­tres i s’envi­es­sin “mis­si­ons a estu­diar i prac­ti­car en les esco­les bel­gues o sue­ques, angle­ses i nord-ame­ri­ca­nes [...] a fi de pro­cu­rar l’adap­tació dels millors pro­ce­di­ments a la nos­tra terra”.

Les pro­pos­tes d’Enric Ràfols, que que­da­rien inte­gra­des en la Ponència d’Edu­cació Física, cons­tituïen una aposta deci­dida per intro­duir l’esport als cen­tres d’ense­nya­ment. Tal com remar­cava un peri­o­dista des de les pàgines de La Publi­ci­dad, en “aquesta com en tan­tes altres oca­si­ons, ha estat la Man­co­mu­ni­tat (abans, fins i tot, que l’Estat espa­nyol hagi ni tan sols pen­sat en res sem­blant) la pri­mera en seguir l’exem­ple que ens ofe­rei­xen altres naci­ons d’Europa”, un reco­nei­xe­ment explícit del paper inno­va­dor que esta­ven impul­sant les dipu­ta­ci­ons man­co­mu­na­des en aquests com en tants altres àmbits. De fet, en l’expo­sició de motius que podem tro­bar a l’informe de cre­ació de la Ponència es cons­ta­tava “la con­veniència de que la Man­co­mu­ni­tat assagi de suplir la ine­xistència d’una orga­nit­zació de l’Estat amb una acció coor­di­na­dora i direc­triu dels esforços que nuclis iso­lats patriòtica­ment rea­lit­zen per l’edu­cació física i espor­tiva del poble català”. L’esport, en aquells moments, es ges­ti­o­nava exclu­si­va­ment des dels clubs pri­vats, que s’havien estès de forma con­si­de­ra­ble els dar­rers decen­nis. L’única relació d’aquests clubs amb l’admi­nis­tració era com a grups de pressió, ja fos per acon­se­guir sub­ven­ci­ons per a l’orga­nit­zació d’alguna com­pe­tició o per plan­te­jar alguna exempció d’impos­tos per a les bici­cle­tes o els cot­xes de car­re­res.

En tot cas, l’objec­tiu dels ponents no era només defi­nir una política espor­tiva, sinó apli­car un model deter­mi­nat. En el docu­ment es reco­nei­xia que “la manca de sis­te­ma­tit­zació [...] de les enti­tats espor­ti­ves” era “filla d’un estat d’apas­si­o­na­ment gene­ral del nos­tre poble que es troba en aquests moments domi­nat per l’emoció que pro­du­ei­xen els dife­rents esports”, la qual cosa impe­dia acon­se­guir “el bene­fici directe que es podria treure de la pràctica serena i orde­nada de la Cul­tura Física”. Un dels pro­ble­mes era que s’exal­tava “el campió a la cate­go­ria d’heroi” men­tre aban­do­na­ven la pràctica espor­tiva “els qui no es sen­ten amb apti­tuds i entu­si­asme per arri­bar a cam­pi­ons”. L’alter­na­tiva era apos­tar per una pràctica espor­tiva emi­nent­ment for­ma­tiva, que afa­vorís la seva difusió entre la ciu­ta­da­nia.

Malau­ra­da­ment, la dic­ta­dura de Primo de Rivera va impe­dir que totes aque­lles pro­pos­tes que es defi­nien en la Ponència d’Edu­cació Física s’aca­bes­sin con­cre­tant. El Con­sell de Peda­go­gia, l’orga­nisme que havia de vehi­cu­lar-les, va veure com la seva acció es reduïa a la difusió de l’edu­cació física en l’àmbit esco­lar i a la pro­moció d’alguns estu­dis. El maig del 1924 va ces­sar les seves acti­vi­tats. No seria fins al 1931, amb la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, quan es tor­na­ria a repren­dre una política espor­tiva tan inno­va­dora com revo­lu­cionària.