30

Mou, un dels nos­tres

Pen­seu quan­tes vega­des i en quina mesura farà empre­nyar aquest por­tuguès l'immu­ta­ble Val­dano i, sobre­tot, el galàctic per defi­nició, Flo­ren­tino. L'ene­mic és i serà el senyor Pérez. Hem introduït, doncs, a casa seva una petita arma de des­trucció mas­siva que pot ata­car pri­mer els seus ner­vis i, després, el seu càrrec. Això sí, sem­pre li que­darà l'opció de fun­dar el par­tit Soli­da­ri­dad Española amb el seu bon amic i tri­at­leta Jose Mari de la Bote­lla.

31

Memòries del 86

Quan veig jugar l'actual equip de bàsquet dels Estats Units, amb tota aquesta colla de juga­dors que sem­blen aixe­ca­dors de peses i prac­ti­cants de lluita lliure, no puc evi­tar reme­mo­rar una selecció cam­pi­ona que sí em va ena­mo­rar. En aquell ja llunyà mun­dial del 1986 un equip diri­git pel menut Mo Bogues (1m57) i amb esti­lis­tes de la vella escola (Steve Kerr, Sean Elliot, Kenny Smith i un jovenívol David Robin­son) va ser capaç de tom­bar l'ales­ho­res pode­rosa URSS (Sabo­nis) i la unida Iugoslàvia (Petro­vic i com­pa­nyia). I tots eren uni­ver­si­ta­ris, poca broma.

1

El filòsof Ibra

Ja s'han escrit mol­tes coses sobre la inca­pa­ci­tat men­tal d'algú que es pensa que insulta a un altri amb el mot filòsof. Ibra­hi­mo­vic, de fet, hau­ria pogut citar Sòcra­tes: «Jo només sé que no sé res.» Afe­gint, és clar: «I ho puc demos­trar.»

2

Dani Comas

Hi ha un català que vol anar a la selecció espa­nyola i no el dei­xen. Nor­mal­ment això fun­ci­ona al revés. Per enten­dre'ns. Si ets català i no vols com­pe­tir per Espa­nya, t'hi obli­guen.

3

Masc­he­rano

Sem­pre he dei­xat aquest juga­dor a l'alçada del betum. Durant el mun­dial vaig escriure, més o menys, que era una bar­reja entre Petit i Gat­tuso. Que Déu nos­tre senyor, doncs, ens agafi con­fes­sats. Fa uns quants dies que vaig esbor­rant tota la memòria selec­tiva que tinc d'aquest juga­dor al meu cer­vell. Si no estic equi­vo­cat, aquí s'han llançat uns quants mili­ons.

4

Ali­men­tant el mons­tre

Diuen que és algú de la direc­tiva del Barça qui fil­tra les pre­sump­tes males pràcti­ques econòmiques de la junta ante­rior. I a qui ho fil­tra? A Edu­ardo Inda (Marca), que és el mateix que dir a Pedro J. Ramírez. Pot­ser ara, en aquesta petita esca­ra­mussa, aquests senyors poden sem­blar ali­ats. Però que tin­guin clar els actu­als gover­nants de Can Barça que en qual­se­vol moment, com va fer Hit­ler amb Sta­lin, aquest mons­tre cavernós també els ata­carà sense pie­tat.

5

Agafa els diners i corre

Les enques­tes elec­to­rals reflec­tei­xen una para­doxa difícil­ment com­pren­si­ble per a les per­so­nes que vam ser edu­ca­des en el mana­ment del «no robaràs».

6

Gita­nos

El PP observa enci­sat com a França s'expulsa tota la «púrria» gitana i exi­geix el mateix tracte pels que viuen (o sobre­vi­uen) en ter­ri­tori espa­nyol. Que comen­cin doncs, com em comenta un com­pany, per Cris­ti­ano Ronaldo.

7

Nau­fragi titànic

Veig el capità del transatlàntic soci­a­lista, José Mon­ti­lla, anun­ci­ant el dia i l'hora en què el seu vai­xell s'encas­tarà sense remei con­tra un ice­berg ano­me­nat lli­ber­tat. Tots sabem que la via d'aigua és mor­tal de neces­si­tat. Només queda allò tan bonic i cine­ma­togràfic del «campi qui pugi».

8

Espa­nya uneix

El premi Príncep d'Astúries és per a la selecció espa­nyola de fut­bol. El pre­si­dent del jurat, Manel Esti­arte, fa d'alta­veu per recor­dar-nos que aquest equip ha ser­vit per «unir» Espa­nya. Tan­ma­teix, només es neces­sita «unir» allò que hom creu sepa­rat. Aquesta és la qüestió.