Un dia algú va preguntar a Toni Nadal si el seu nebot era un heroi, i l'oncle de Rafael va respondre que no, que un heroi és qui descobreix una vacuna o qui lluita contra la fam al món. «En Rafael sap passar molt bé la pilota amb la raqueta per sobre d'una xarxa, només això», va sentenciar en Toni. I segurament, vostès diran que això que acaben de llegir no és res que no hagin sentit entre ahir i abans-d'ahir. No van errats. Des que el manacorí té sencer el Gran Slam, la frase s'ha fet servir a tort i a dret com a paradigma de la humilitat del número 1 del món. Nadal és un model de valors i, com que els valors m'agraden, tenia ganes de parlar-ne. Hi puc afegir que, tot i el molt que ha guanyat, Nadal celebra cada victòria com si fos la primera, que no menysté mai cap rival i que estima el tennis molt més que els diners que li reporta, però res d'això no és tampoc gens original.

Tant com de Nadal, tinc ganes de parlar de Pedro Martínez de la Rosa. Ja he dit que m'agraden els valors. En aquest cas, però, tenir una frase a mà costa més. Acomiadat de Sauber, avui és una quimera buscar retrats elogiosos del pilot català, un tipus humil com no n'hi ha gaires en la F-1. Ara potser ja no n'hi ha cap. Pedro va dir a Catalunya Ràdio que, si per res estava content de tenir volant, era perquè les seves filles per fi el podien veure córrer. Sentint-lo, em va venir al cap el GP d'Hongria del 2006, en què va ser segon i la seva esposa va aprofitar un micròfon de TV3 per enviar un missatge a casa: «Nenes, mireu el pare al podi.» De la Rosa és un pare de família que corre en la fórmula 1 perquè les seves filles n'estiguin orgulloses, i que aquest estiu alertava que «la carretera és més perillosa que el circuit», un missatge que marca distàncies entre l'esport i la seguretat viària i que els asos del motor haurien de recordar més sovint. Quan algú té grans valors, no hauria de caldre que fos campió per poder-los destacar.