S'ha d'atribuir a Sandro Rosell i al seu equip un mèrit innegable: haver guanyat unes eleccions amb el discurs de l'austeritat i no amb promeses fastuoses i nous fitxatges. Als responsables de comunicació de la candidatura, que van ser capaços de convertir l'estalvi en il·lusió, se'ls hauria de penjar alguna medalla. Perquè, a priori, la idea contradeia la lògica electoral i el comportament habitual d'un soci que sol quedar enlluernat amb possibles incorporacions. De fet, el germà del president, Sergi Rosell, publicarà en breu un llibre sobre la cursa presidencial i serà el moment de conèixer més detalls d'una campanya que va atraure 35.021 vots, un rècord en la història del club. Disposava de tres avantatges. Per una banda, la crisi econòmica i la sensació generalitzada que aquests temps conviden a la prudència. Per una altra, el fet que l'equip ja funcionava i no requeria gaires millores. I per últim, un missatge subliminar: que aquesta austeritat havia de ser la resposta als presumptes dispendis de la directiva anterior. La caricatura que el mateix Joan Laporta s'havia construït en la part final de la seva presidència hi va ajudar.

Un cop guanyades les eleccions, la nova junta continua amb aquesta mateixa estratègia per intentar insinuar què hi ha sota les estores sense haver d'entrar en el cos a cos. De moment, fins que l'auditoria preventiva es faci pública i comencin els retrets de veritat. Si la directiva elabora un codi ètic no és per assumir uns principis morals que ja se suposen a tots aquells que accedeixen a un càrrec d'aquesta responsabilitat, sinó per deixar entreveure que els seus predecessors no tenien tants escrúpols. Si anuncia que retirarà totes les targetes de crèdit a càrrec del club és per insinuar que l'ús que se'n feia anteriorment no era prou correcte. I si repeteix que no perdrà els papers per cap fitxatge, també és, en bona part, per contraposició a les altes inversions de Laporta, que sempre va tenir un comportament més agressiu en qüestions de mercat. S'ha de veure si aquesta aposta d'estalvi anirà més enllà del període postelectoral, si es consolidarà com un signe d'identitat del mandat de Rosell i si suportarà la pressió quan les coses es torcin. Ara mateix, la prudència es troba en consonància amb la dinàmica d'un mercat que aquest estiu ha estat víctima d'un retrocés important pel que fa a quantitats de traspassos. És paradigmàtic el cas del València, que ha esperat a classificar-se per a la Champions –la principal font d'ingressos dels clubs– per desfer-se de les seves figures i ingressar 83 milions d'euros. Descomptats els 26 que ha gastat en fitxatges, la conclusió és que n'ha obtingut 57 nets per eixugar part de l'elevat deute que té. El gran repte del Barça és aquest: generar beneficis, per fi, però sense vendre els seus cracks ni desviar-se dels èxits esportius. I seran les xifres, més que les paraules i les mesures populistes, les que acabaran jutjant aquelles promeses electorals.