No fa falta que un partit acabi amb golejada per parlar d'exhibició. No si es parla d'aquest Barça. Tampoc no cal que es jugui una final o un partit decisiu per tenir l'ocasió de veure una actuació inoblidable. Pot ser un partit de la tercera jornada d'una lliga de trenta-vuit partits. Perquè, a més, a vegades fa la sensació que qualificar les seves actuacions d'exhibició és quedar-se curt. Sobretot quan et comences a fixar en els detalls. El terme «exhibició», és el costum, se sol aplicar més a un partit que acaba amb golejada. El que va fer el Barça ahir al Calderón va ser exhibicionisme, en el millor sentit de la paraula. Per entendre'ns, una exhibició amb molts missatges afegits. Un partidàs de futbol amb un catàleg adjunt de totes les qualitats possibles en un equip de futbol. Exhibicionisme com a prolongació del que entenem per exhibició.

De tota manera, comencem pels retrets al Barça i enllestirem aviat per poder parlar de les coses importants: no va fer el tercer gol, ni el quart, ni el cinquè... Fi dels retrets. No, va, afegim-n'hi un altre, que ja són ganes: que Messi no sàpiga volar per evitar entrades destraleres com la d'Ujfalusi en el temps afegit. (No va ser una entrada aïllada; es veia venir feia temps.) Què més? No em diguin que hi ha la possibilitat de trobar cap més retret al que va fer ahir l'equip blaugrana. I no és passió de cronista seduït per l'equip de Guardiola, sinó sincera opinió d'algú que estima el futbol per sobre dels colors. (Bé, posats a ser plenament sincers, admetem també una dosi de passió culer, i perdonin-m'ho, sisplau.) Com la gent que, per sobre dels colors, ahir va lamentar que Leo Messi hagués de sortir en llitera del camp abans del final, la gent que assisteixen impotents a la frivolitat i la inconsciència dels que caldegen ambients i propicien climes de violència.

Messi en va rebre les conseqüències, però el futbol ja havia triomfat. L'entrada d'Ujfalusi també va espatllar un partit molt meritori de l'Atlético, un equip molt potent que ahir es va enfrontar a un transatlàntic futbolístic. El Barça va triomfar en totes les situacions, davant qualsevol exigència, enfront de tots els problemes, i va saber en tot moment i sense defalliment mantenir dominadora la seva proposta futbolística. Els homes de Guardiola van tenir sempre el control futbolístic i emocional (tant o més important en partits contra l'Atlético). Van aplicar amb eficiència les solucions que l'equip tècnic havia estudiat i preparat per desactivar els principals perills de l'equip de Quique Flores: desconnectar Forlán i Agüero dels subministradors de pilotes, sobretot Reyes i Simao. Els dos davanters van passar desapercebuts pel partit. I això no va anar ni un gram en detriment de la creació de joc de la defensa i el mig del camp blaugrana. La concentració defensiva va combinar com una seda amb el desplegament ofensiu. La feina en la recuperació i la destrucció de jugades va ser tan efectiva com profundes i amenaçadores van ser totes les accions ofensives. Tot l'equip va jugar d'una manera excel·lent, però un mig del camp integrat per Xavi, Iniesta i Busquets és una bomba de neutrons futbolística. I encara més els dies que Messi juga més de fals davanter centre que mai i és capaç de fer una assistència de gol a Villa des del mig del camp, continuar la jugada després de la rematada de l'asturià al pal i marcar el primer gol amb un toc subtil per culminar una bona passada de Pedro. Els tres mitjos produeixen futbol a gavadals, i ningú com Messi per marcar la diferència de cara a porteria. En aquest sentit l'encaix de Villa encara pot fer millorar aquest equip.

El Barça també va sortir victoriós en tots els altres desfiaments que va oferir el partit. Fins i tot al fet d'haver encaixat un gol en un córner va respondre amb un altre gol de córner. El va fer un altre dels gegants blaugrana, Piqué. Amb un control amb el pit que recorda els que feia Miquel Àngel Nadal, va descol·locar el defensa i va rematar implacablement. L'empat rival no havia fet perdre gens d'aplom als blaugrana, que tampoc no van perdre la concentració quan el públic va començar a exercir de dotzè jugador. I una cursa de Messi per cobrir una pujada de Maxwell a l'atac en el minut 70 va retratar de quina mena de disciplina està fet aquest Barça. Els jugadors de Guardiola van jugar amb una intel·ligència commovedora i van fer sempre el que exigia el partit: control o vertigen, velocitat o pausa, valentia i delicadesa, harmonia i contundència... Com si tots fossin Busquets o fossin Puyol quan cal ser Puyol o ser Alves quan cal ser Alves i al mateix temps ser sempre ells mateixos amb els seus matisos. També van triomfar enfront d'un porter colossal que sembla tocat per la vareta dels déus del futbol. I sí, van guanyar perquè el resultat també importa en un partit difícil d'oblidar, o que hauríem de recordar sempre. Un altre.