Només dos equips tenen pressupost per poder guanyar-la, el repartiment dels diners és massa desigual. Molt lluny de les lligues en què els possibles vencedors van variant. El nivell dels àrbitres és correcte en l'àmbit internacional, però no en la lliga estatal. La pressió mediàtica i política d'un públic polititzat en un espanyolisme fanàtic els fa mediocres i porucs, és a dir, no imparcials.

La federació no mereix aquest nom, no federa res, és un simulacre democràtic del pes territorial de les federacions. Qui mana és Espanya, la del toro, canvien el disseny i la presentació, però ells són, de veritat, de l'ens simbòlic Manolo el del Bombo. La federació espanyola no representa la veritable personalitat de nacions i regions de l'Estat. La premsa és fanàtica, no intenta educar, ponderar, analitzar amb una certa objectivitat. La de Madrid és el paroxisme del creuament entre interessos econòmics amb nacionalisme ranci, en què se sent una vella coneguda olor de resclosit totalitari que no acaba mai d'anar-se'n. Les televisions públiques, igual es pot dir de les privades, mai no són objectives en les retransmissions. Un fet que sentit o seguit per espectadors estrangers és incomprensible. No entenen com és possible tanta obcecació partidista i sempre contrària a qui té cura del futbol més excels producte constant d'un planter admirat a tot el món. La planificació del calendari fa plorar, mai se saben horaris ni dies i, a més a més, el sorteig del calendari està dirigit. Res al veritable atzar. El públic no castiga el violent, el trampós, l'enemic de l'espectacle. Fins i tot la tolerància zero als violents només existeix, a excepció de la claredat meridiana del Barça, de manera amanerada i negociant amb els caps de colla dels grups violents.

No s'ha de demanar protegir aquest jugador o l'altre, sinó el futbol. La millor lliga del món és la suma d'espectacle, esportivitat i competició. No és el cas de la lliga espanyola.