Com que posa tan mala cara quan l'entrenador el vol fer descansar, per veure el Barça sense Messi cal que estigui lesionat. Una desgràcia que no deixa de tenir la seva part saludable: poder comprovar com se'n surt l'equip sense ell. No cal que del partit d'ahir contra l'Sporting se'n faci una tesi sobre el Barça amb Messi o sense, perquè seria tan poc consistent com comparar la derrota contra l'Hèrcules amb Messi al camp i la victòria contra l'Sporting amb Messi a la graderia. Sí que van ser partits semblants pel plantejament ultradefensiu del rival (amb matisos importants diferents, com ara l'amenaça atacant de l'Hèrcules), però les lectures han de ser més conjunturals que estructurals. Dèiem que Messi era a la grada, i com sempre amb la cara pagava: avorrit, desubicat, incòmode, i això que els seients de la llotja estan ben encoixinats. Si no fos que no fa cap gràcia que estigui lesionat, està clar que fa patir més veure'l gaire temps a la grada que esquivant les cames dels rivals a la gespa. Paciència; ell i nosaltres.

Al camp, en el lloc de Messi, en funcions de centre de desequilibri, ahir hi havia Iniesta. El manxec és tan clarivident pot jugar en quasi tots els llocs de l'equip. I té tanta personalitat que l'equip nota el seu segell en qualsevol posició del camp on ell entra en acció. Iniesta tenia plena llibertat de moviments entre la línia de mitjos (Busquets, Xavi, Keita) i els dos puntes (Villa i Bojan), però evidentment va fer més d'Iniesta que de Messi. L'equip juga sempre amb la mateixa idea, però són els jugadors els que hi donen forma. Els dos canvis principals (al marge de l'entrada de Milito per Piqué) van ser la funció d'Iniesta i que els altres dos davanters no van iniciar les jugades enganxats a la ratlla de banda com el dia de l'Hèrcules, sinó que van jugar més per dins; aquell dia el Barça va penjar moltes pilotes a l'àrea i ahir va buscar més el joc de passades interiors cap a Villa i Bojan. L'Hèrcules i l'Sporting van fer plantejaments similars i el Barça va tenir les mateixes dificultats per resoldre el partit que contra l'equip d'Esteban.

La funció d'Iniesta també es va notar en l'equip: es va il·luminar arreu on passava el manxec però s'enfosquia davant de porteria, la mateixa diferència que hi ha entre Iniesta i Messi. Una jugada va ser reveladora: Milito va fer una passada llarga magnífica que va deixar Iniesta sol dins l'àrea, de tal manera que la pilota li va quedar calcada que en la jugada del gol de la final del mundial de Sud-àfrica. Ahir Iniesta no la va clavar. Iniesta té més mala relació amb el gol que Messi. Això no és cap misteri, és una diferència. I sobre aquesta diferència es va edificar bona part del partit d'ahir. L'equip de Guardiola, com sempre, va ser recognoscible en tot moment, però també es va acabar assemblant als jugadors que van actuar ahir. Va ser un equip més retòric que punyent. No va trobar el gol en la primera part, però sempre va ser amenaçant, i aquesta també és una diferència respecte al dia de l'Hèrcules.

De tota manera, a la segona part Guardiola va decidir canviar de pla. Un canvi semblava cantat: el de Pedro en lloc de Keita. El malià es troba més còmode en una altra mena de partits, en què la lluita se centra més al mig del camp per aconseguir el domini del partit. Quan cal ser més profunds, segur que l'equip hi guanya més amb Pedro en l'atac i Iniesta baixant al mig del camp per associar-se amb Busquets i Xavi. Seria oportunista dir que el gol de Villa va arribar tan sols per aquest retoc tàctic, ja que va arribar molt aviat després del descans. El gol va arribar senzillament perquè la persistència dels blaugrana els va permetre aprofitar un dels pocs espais que va deixar el sistema defensiu del rival. Tots els equips que juguen al Camp Nou ho saben: cap concessió. Alves va veure un espai que Villa va trobar per tenir la primera ocasió veritablement neta de gol. Naturalment, la va aprofitar. N'havia tingut més, però eren més forçades. El gol, és clar, va tenir un efecte decisiu en el partit. Preciado, normalment hiperactiu a l'àrea tècnica, es va amagar a la segona fila de la banqueta i va encendre una cigarreta. No és que es desentengués del partit, però sí que va ser una escenificació que l'ocasió se'ls escapava. El Barça va jugar més equilibradament durant una estona, però no va desequilibrar més perquè va ser massa poc incisiu en la construcció de les jugades. Al final, va preferir deixar el passar el temps més que posar fi al partit fent el segon gol. Tothom va aguantar. Igual que Messi a la grada.