Últim quart d'un partit de bàsquet de nens de dotze anys en una pista d'escola qualsevol. L'equip A està guanyant l'equip B de setanta-tres punts de diferència. Els nanos del B estan al límit del plor perquè no només estan perdent descaradament, sinó que amb prou feines han tocat la pilota en els tres primers quarts del partit. Són nens que s'ho passen molt bé durant els entrenaments, que estan aprenent els fonaments del bàsquet (els encanta aquest esport) i que físicament encara estan per fer; ara, però, s'estan avorrint molt, els estan humiliant i, a sobre, no estan aprenent absolutament res. El més greu, però, passa en l'equip A. L'entrenador té els ulls a punt d'entrar en òrbita, en qualsevol moment podria tenir un atac d'epilèpsia, crida com un posseït els seus jugadors perquè no afluixin, els està exigint que continuïn pressionant en tota la pista per recuperar la pilota al més aviat possible i d'aquesta manera guanyar de vuitanta, noranta o cent punts. No n'hi ha prou amb una victòria còmoda, s'ha de destrossar el rival. Els nanos de l'A no estan perdent ni els estan humiliant, però també s'estan avorrint i només estan aprenent a trepitjar els dèbils. L'entrenador de l'equip B prou feina té a consolar els seus jugadors; el tècnic de l'A segur que està molt orgullós de la seva gestió del grup (ell és un creador de guanyadors sense miraments, ell tracta els nens con si fossin professionals majors d'edat perquè així es construeixen els líders del futur).

Un desastre per a tothom. I el més trist de tot és que després del partit, l'entrenador de l'A continuarà sent l'entrenador de l'A quan el més sensat i saludable per als nens seria que el fotessin al carrer sense contemplacions. Encara n'hi ha molts que vomiten les seves frustracions en un pati d'escola. Encara n'hi ha massa que confonen l'esport escolar amb una final de l'NBA.