Últim quart d'un par­tit de bàsquet de nens de dotze anys en una pista d'escola qual­se­vol. L'equip A està gua­nyant l'equip B de setanta-tres punts de diferència. Els nanos del B estan al límit del plor perquè no només estan per­dent des­ca­ra­da­ment, sinó que amb prou fei­nes han tocat la pilota en els tres pri­mers quarts del par­tit. Són nens que s'ho pas­sen molt bé durant els entre­na­ments, que estan apre­nent els fona­ments del bàsquet (els encanta aquest esport) i que física­ment encara estan per fer; ara, però, s'estan avor­rint molt, els estan humi­li­ant i, a sobre, no estan apre­nent abso­lu­ta­ment res. El més greu, però, passa en l'equip A. L'entre­na­dor té els ulls a punt d'entrar en òrbita, en qual­se­vol moment podria tenir un atac d'epilèpsia, crida com un posseït els seus juga­dors perquè no aflui­xin, els està exi­gint que con­tinuïn pres­si­o­nant en tota la pista per recu­pe­rar la pilota al més aviat pos­si­ble i d'aquesta manera gua­nyar de vui­tanta, noranta o cent punts. No n'hi ha prou amb una victòria còmoda, s'ha de des­tros­sar el rival. Els nanos de l'A no estan per­dent ni els estan humi­li­ant, però també s'estan avor­rint i només estan apre­nent a tre­pit­jar els dèbils. L'entre­na­dor de l'equip B prou feina té a con­so­lar els seus juga­dors; el tècnic de l'A segur que està molt orgullós de la seva gestió del grup (ell és un cre­a­dor de gua­nya­dors sense mira­ments, ell tracta els nens con si fos­sin pro­fes­si­o­nals majors d'edat perquè així es cons­tru­ei­xen els líders del futur).

Un des­as­tre per a tot­hom. I el més trist de tot és que després del par­tit, l'entre­na­dor de l'A con­ti­nuarà sent l'entre­na­dor de l'A quan el més sen­sat i salu­da­ble per als nens seria que el fotes­sin al car­rer sense con­tem­pla­ci­ons. Encara n'hi ha molts que vomi­ten les seves frus­tra­ci­ons en un pati d'escola. Encara n'hi ha massa que con­fo­nen l'esport esco­lar amb una final de l'NBA.