Mentre el tècnic i els jugadors del Rubin celebraven l'empat com si s'haguessin classificat per als vuitens de final, els jugadors del Barça va sortir amb mala cara del Centralny Stadium. Les dues actituds diuen molt dels dos equips, per si no n'hi havia hagut prou amb el plantejament respectiu del partit. El Rubin segurament havia perdut moltes més possibilitats de classificar-se en la primera jornada, quan va perdre al camp del Copenhaguen, que amb l'empat d'ahir. Però mantenir la seva condició d'equip imbatut contra el millor equip del món després de tres enfrontaments és un triomf que els posa per uns instants a l'aparador de l'actualitat futbolística mundial: l'equip que el Barça no pot derrotar.

El Barça, en canvi, té ben encarrilada la classificació per als vuitens, però es va quedar disgustat de no haver pogut guanyar. És el que té la cultura competitiva que hi ha instal·lada ara al club blaugrana. No hi havia només el repte de jugar bé i sumar tres punts per anar enllestint la classificació en el grup, també hi havia l'ambició de derrotar per fi un rival que se'ls havia entravessat dues vegades la temporada passada. D'aquí vénen les males cares al final, que devien canviar de seguida que es van adonar que un empat a Kazan no és cap ensopegada i que, ateses les circumstàncies, van jugar prou bé.

L'ambició és el motor competitiu d'aquest equip, i la tenen contra tots els rivals i en totes les competicions. Per això tolera tan malament tot el que no sigui guanyar i la satisfacció mai no és plena si, a més, no s'ha aconseguir jugant bé a futbol. La voluntat de millora és el combustible dels equips excel·lents. I l'equip de Guardiola aquesta temporada ja s'havia tret una espina guanyant al Vicente Calderón en la lliga amb molta solvència, un joc excel·lent i un esperit competitiu implacable. En l'altre partit a fora abans del d'ahir també havia establert càtedra al feu d'un dels rivals més incòmodes, l'Athletic Club. Ahir no va poder aconseguir el tercer repte seguit. El Barça sempre juga contra els rivals i, en major o menor mesura, contra ell mateix. El que el va empipar més a Kazan va ser que no es va superar ell mateix en les seves prestacions. Després de la dutxa, però, l'equip ja va començar a valorar el punt aconseguit. L'espina ja se la podrà treure el dia que el Rubin visiti el Camp Nou. Ja sap quin pa hi donaran, que no serà diferent del partit d'ahir, perquè Berdiev no pensa res més que aprofundir en el dispositiu que li ha donat tants bons resultats fins ara. A veure qui és més tossut: ells defensant o el Barça atacant. Algun dia, però, a Berdiev se li acabarà la sort, o la corda del tabish.

Les circumstàncies, el dispositiu, el pa hi dóna el Rubin és un sistema ultradefensiu. No és nou que un equip defensi amb tots onze jugadors, però sí que la línia de defensa sigui de sis i que després hi hagi dues parelles de jugadors que floten primer els defenses blaugrana i després els mitjos. Com una defensa tancada d'handbol. No és gaire diferent del que va fer l'Inter de Mourinho al Camp Nou, però el que fa el Rubin de Berdiev s'assembla més al plantejament de l'Espanyol de Pochettino. Són dos equips que es troben més a gust que mai mirant de desactivar la producció creativa del Barça. Després, poden perdre a Copenhaguen o a Vila-real sent la viva imatge de la impotència. No poden jugar d'aquesta manera contra cap més equip que no sigui el Barça. Fonamentalment perquè no hi hauria partit. Si hi ha partit és per voluntat única del Barça. I si ahir tots dos equips van tenir ocasions de gol va ser també per gentilesa del Barça. Les del Barça, per voluntat pròpia. I les del Rubin, per la voluntat ofensiva del Barça.

L'única manera que partits com el d'ahir puguin canviar de guió és que el Barça marqui primer. Els blaugrana van tenir l'ocasió. Va ser el llançament de Pedro al travesser en el minut 12 després d'una passada excel·lent de Villa. No va ser casualitat que fos fruit d'un robatori de pilota del Barça en un intent de contraatac de l'equip tàtar. En atac estàtic va semblar impossible, perquè sempre quedava almenys un jugador per fer l'última ajuda i frustrar l'intent de jugada. Però l'ocasió de Pedro no va ser gol i el partit per al Barça va ser altra vegada com aquella pel·lícula del dia de la marmota, la mateixa història repetida una vegada i una altra. De tota manera, aquest Barça està fet d'un material fort i persistent. I no pararà fins que el mur tàtar caigui sota el pes del seu futbol. Encara que potser ja sigui en una cita intranscendent: l'última jornada, el 7 de desembre.