A veure qui és més tossut

Men­tre el tècnic i els juga­dors del Rubin cele­bra­ven l'empat com si s'hagues­sin clas­si­fi­cat per als vui­tens de final, els juga­dors del Barça va sor­tir amb mala cara del Cen­tralny Sta­dium. Les dues acti­tuds diuen molt dels dos equips, per si no n'hi havia hagut prou amb el plan­te­ja­ment res­pec­tiu del par­tit. El Rubin segu­ra­ment havia per­dut mol­tes més pos­si­bi­li­tats de clas­si­fi­car-se en la pri­mera jor­nada, quan va per­dre al camp del Copen­ha­guen, que amb l'empat d'ahir. Però man­te­nir la seva con­dició d'equip imba­tut con­tra el millor equip del món després de tres enfron­ta­ments és un tri­omf que els posa per uns ins­tants a l'apa­ra­dor de l'actu­a­li­tat fut­bolística mun­dial: l'equip que el Barça no pot der­ro­tar.

El Barça, en canvi, té ben encar­ri­lada la clas­si­fi­cació per als vui­tens, però es va que­dar dis­gus­tat de no haver pogut gua­nyar. És el que té la cul­tura com­pe­ti­tiva que hi ha ins­tal·lada ara al club blau­grana. No hi havia només el repte de jugar bé i sumar tres punts per anar enlles­tint la clas­si­fi­cació en el grup, també hi havia l'ambició de der­ro­tar per fi un rival que se'ls havia entra­ves­sat dues vega­des la tem­po­rada pas­sada. D'aquí vénen les males cares al final, que devien can­viar de seguida que es van ado­nar que un empat a Kazan no és cap enso­pe­gada i que, ate­ses les cir­cumstàncies, van jugar prou bé.

L'ambició és el motor com­pe­ti­tiu d'aquest equip, i la tenen con­tra tots els rivals i en totes les com­pe­ti­ci­ons. Per això tolera tan mala­ment tot el que no sigui gua­nyar i la satis­facció mai no és plena si, a més, no s'ha acon­se­guir jugant bé a fut­bol. La volun­tat de millora és el com­bus­ti­ble dels equips excel·lents. I l'equip de Guar­di­ola aquesta tem­po­rada ja s'havia tret una espina gua­nyant al Vicente Cal­derón en la lliga amb molta solvència, un joc excel·lent i un espe­rit com­pe­ti­tiu impla­ca­ble. En l'altre par­tit a fora abans del d'ahir també havia esta­blert càtedra al feu d'un dels rivals més incòmodes, l'Ath­le­tic Club. Ahir no va poder acon­se­guir el ter­cer repte seguit. El Barça sem­pre juga con­tra els rivals i, en major o menor mesura, con­tra ell mateix. El que el va empi­par més a Kazan va ser que no es va superar ell mateix en les seves pres­ta­ci­ons. Després de la dutxa, però, l'equip ja va començar a valo­rar el punt acon­se­guit. L'espina ja se la podrà treure el dia que el Rubin visiti el Camp Nou. Ja sap quin pa hi dona­ran, que no serà dife­rent del par­tit d'ahir, perquè Ber­diev no pensa res més que apro­fun­dir en el dis­po­si­tiu que li ha donat tants bons resul­tats fins ara. A veure qui és més tos­sut: ells defen­sant o el Barça ata­cant. Algun dia, però, a Ber­diev se li aca­barà la sort, o la corda del tabish.

Les cir­cumstàncies, el dis­po­si­tiu, el pa hi dóna el Rubin és un sis­tema ultra­de­fen­siu. No és nou que un equip defensi amb tots onze juga­dors, però sí que la línia de defensa sigui de sis i que després hi hagi dues pare­lles de juga­dors que flo­ten pri­mer els defen­ses blau­grana i després els mit­jos. Com una defensa tan­cada d'hand­bol. No és gaire dife­rent del que va fer l'Inter de Mou­rinho al Camp Nou, però el que fa el Rubin de Ber­diev s'assem­bla més al plan­te­ja­ment de l'Espa­nyol de Poc­het­tino. Són dos equips que es tro­ben més a gust que mai mirant de desac­ti­var la pro­ducció cre­a­tiva del Barça. Després, poden per­dre a Copen­ha­guen o a Vila-real sent la viva imatge de la impotència. No poden jugar d'aquesta manera con­tra cap més equip que no sigui el Barça. Fona­men­tal­ment perquè no hi hau­ria par­tit. Si hi ha par­tit és per volun­tat única del Barça. I si ahir tots dos equips van tenir oca­si­ons de gol va ser també per gen­ti­lesa del Barça. Les del Barça, per volun­tat pròpia. I les del Rubin, per la volun­tat ofen­siva del Barça.

L'única manera que par­tits com el d'ahir puguin can­viar de guió és que el Barça mar­qui pri­mer. Els blau­grana van tenir l'ocasió. Va ser el llançament de Pedro al tra­ves­ser en el minut 12 després d'una pas­sada excel·lent de Villa. No va ser casu­a­li­tat que fos fruit d'un roba­tori de pilota del Barça en un intent de con­tra­a­tac de l'equip tàtar. En atac estàtic va sem­blar impos­si­ble, perquè sem­pre que­dava almenys un juga­dor per fer l'última ajuda i frus­trar l'intent de jugada. Però l'ocasió de Pedro no va ser gol i el par­tit per al Barça va ser altra vegada com aque­lla pel·lícula del dia de la mar­mota, la mateixa història repe­tida una vegada i una altra. De tota manera, aquest Barça està fet d'un mate­rial fort i per­sis­tent. I no pararà fins que el mur tàtar cai­gui sota el pes del seu fut­bol. Encara que pot­ser ja sigui en una cita intrans­cen­dent: l'última jor­nada, el 7 de desem­bre.