1. Pere Capellà (1907-1954) va ser mestre mallorquí i català, poeta i dramaturg, també oficial sortit de l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat, va morir després d'haver pogut refer una mica la seva vida personal malmesa pel franquisme inculte i genocida, fos a Catalunya, a les Illes o al País Valencià. El partit contra el Mallorca al Camp Nou semblava propi d'un país normal. Entrenadors educats, jugadors del planter en els dos equips... La crisi també té efectes de sentit comú, directius parlant en català i també el comentari d'alguns jugadors i seguidors més agermanats que adversaris. Com canta en Biel Majoral, «català insular».

2. «Pagarem el desgast del mundial de futbol que hem guanyat per a Espanya, ens ho agrairan fent-nos la guitza amb la bandera espanyola del bou i amb l'afany recaptatori dels vividors de la Federació Espanyola de Futbol», em deia un amic de la Penya Barcelonista de Miralcamp. Suficient i confiat, me'l mirava perdonant-li la vida. Ara l'únic que puc fer és demanar-li perdó, ell tenia raó. En tot.

3. El que devem a en Joaquim Maria Puyal és molt, impagable amb diners, no solament per haver estat el primer que va creure que el futbol popular havia d'arribar amb l'idioma propi del país, fet d'una audàcia avui incomprensible, sinó per haver estat creador inesgotable en el seu quefer. Té seguidors, imitadors, competidors, molts afortunadament, i també enemics que si poguessin el farien callar, pobres diables que deixarem volgudament en el seu etern anonimat. Ara bé, el viatge en el tren Transsiberià fet a partir d'un comentari d'en Pere Escobar, un altre puntal del periodisme radiofònic esportiu, em fa dir simplement: gràcies per tot des del fons del cor i continua i continua.