Es compleixen cent dies de la presa de possessió de Sandro Rosell com a president del Barça. És una convenció mirar d'interpretar en els primers cent dies per fer una projecció del que ha de ser el futur. En aquest cas no és fàcil. Són cent dies molt monotemàtics i molt intensament dedicats a fer una diagnosi de la situació real del club. La revisió del llegat, que es presentarà a l'assemblea de compromissaris del dia 16 vinent, passarà la primera pàgina d'aquests primers cent dies centrats en el passat, encara que previsiblement portarà cua per la disparitat dels balanços i pels aspectes èticament reprovables que reflectirà la due diligence. Fer una intensa endreça del club i el silenci oficial decretat per Rosell han marcat tant aquests cent dies com alguns actes que han situat les ganes de distanciar-se de Laporta en tots els aspectes com un aspecte central per a la nova directiva. De moment, per saber la carta de navegació del club en les diferents àrees cal encara remetre's més al programa electoral que a l'activitat institucional. I en aquest marc, reforçat pel silenci dràstic, s'ha creat una imatge de la nova directiva com a més revisionista que innovadora. Els 2.092 dies que vindran hauran de canviar aquesta percepció. Però potser també caldrà revisar algunes línies d'actuació d'aquests cent primers dies.

El silenci propi estimula la imaginació dels altres. I quan la imaginació té tant de camp per córrer com li ha donat Rosell, passa que les percepcions de la realitat a vegades són més potents que la realitat mateixa. Mentre Rosell calla, s'interpreta el seu silenci com l'expressió eloqüent de voler desmarcar-se de la manera de fer de Joan Laporta. Si Laporta tenia incontinència verbal, Rosell manté un silenci radical. Si Laporta era omnipresent, Rosell delega i manté un perfil discret. Si Laporta era desprès i cultivava generosament la fidelitat dels seus, Rosell s'aferra a l'austeritat i els seus la proclamen i la subratllen fins a portar-la a uns extrems a vegades ridículs. Si Laporta s'estimulava amb els conflictes, Rosell s'absté de ficar-se en qualsevol controvèrsia. Si Laporta es dirigia a les penyes en català (quasi sempre, però no per exemple quan va fer l'arenga de «¡al loro!») per exhibir la catalanitat del club, Rosell ho fa en castellà pel servil criteri de respectar els que no entenen la llengua del club. Sense més explicacions, la percepció és que la política de Rosell és diferenciar-se de Laporta. És molt catalana la dita que totes les masses piquen. Laporta pecava sovint per excés i Rosell potser peca per defecte. Aquesta manera de fer, que pot ser més bona o menys segons qui la valori, tampoc no és necessàriament el que més convé al club. Si més no, té més potència mediàtica aquesta política de diferenciació que qualsevol cosa que s'hagi fet, i s'han fet coses, com ara la creació d'una nova estructura esportiva, amb nous responsables i criteris ben definits. Fer el primer viatge com a president a Extremadura per trobar-se amb qui Laporta havia insultat o el conflicte amb Cruyff com a president d'honor o no voler-se gastar trenta mil euros per fer la traducció simultània de la trobada de penyes o no explicitar el suport del club a l'entrenador pels atacs que rep més enllà d'un editorial en el diari del Camp Nou (Guardiola es defensa sol, però no pot passar que l'única veu autoritzada del club que tracti públicament de tot sigui ell, que ja té prou feina) o filtrar informacions interessadament (a l'imparcial diari Marca) sobre la controvertida gestió de Laporta, tot això pesa més que els silencis o les omissions o que haver reparat els lavabos de senyores del Camp Nou.

«No actuem contra ningú», va dir Rosell en una entrevista a El 9 el 7 de juliol passat. Delimitar bé el que no és revisionisme sinó una necessitat del club no serà fàcil. Segurament el club necessita uns gestors eficients i discrets com pretenen ser els nous directius i els principals executius, Antoni Rossich com a director general i Andoni Zubizarreta com a director esportiu. Segur que convé menys soroll i crispacions innecessàries com s'està imposant. Però en els primers cent dies i en els 2.092 que encara han de venir també cal habilitat comunicativa per transmetre que, efectivament, si es fa un cert revisionisme és per establir unes bones bases de futur del club i no per passar comptes amb els predecessors per antigues baralles mal païdes.

A partir de demà quedaran 2.092 dies perquè la seva obra parli per ells. Però el recorregut és llarg i el silenci sistemàtic no pot ser millor que l'expressió oportuna. El defecte no es converteix en un qualitat només perquè contrasta amb l'excés. No estem parlant només de fer declaracions, sinó de transmetre veracitat i convicció. Mantenir silenci només requereix disciplina. Saber dir i fer el que convé i quan convé exigeix intel·ligència i valentia.