Es com­plei­xen cent dies de la presa de pos­sessió de San­dro Rosell com a pre­si­dent del Barça. És una con­venció mirar d'inter­pre­tar en els pri­mers cent dies per fer una pro­jecció del que ha de ser el futur. En aquest cas no és fàcil. Són cent dies molt mono­temàtics i molt inten­sa­ment dedi­cats a fer una diagnosi de la situ­ació real del club. La revisió del lle­gat, que es pre­sen­tarà a l'assem­blea de com­pro­mis­sa­ris del dia 16 vinent, pas­sarà la pri­mera pàgina d'aquests pri­mers cent dies cen­trats en el pas­sat, encara que pre­vi­si­ble­ment por­tarà cua per la dis­pa­ri­tat dels balanços i pels aspec­tes ètica­ment repro­va­bles que reflec­tirà la due dili­gence. Fer una intensa endreça del club i el silenci ofi­cial decre­tat per Rosell han mar­cat tant aquests cent dies com alguns actes que han situat les ganes de dis­tan­ciar-se de Laporta en tots els aspec­tes com un aspecte cen­tral per a la nova direc­tiva. De moment, per saber la carta de nave­gació del club en les dife­rents àrees cal encara reme­tre's més al pro­grama elec­to­ral que a l'acti­vi­tat ins­ti­tu­ci­o­nal. I en aquest marc, reforçat pel silenci dràstic, s'ha creat una imatge de la nova direc­tiva com a més revi­si­o­nista que inno­va­dora. Els 2.092 dies que vin­dran hau­ran de can­viar aquesta per­cepció. Però pot­ser també caldrà revi­sar algu­nes línies d'actu­ació d'aquests cent pri­mers dies.

El silenci propi esti­mula la ima­gi­nació dels altres. I quan la ima­gi­nació té tant de camp per córrer com li ha donat Rosell, passa que les per­cep­ci­ons de la rea­li­tat a vega­des són més potents que la rea­li­tat mateixa. Men­tre Rosell calla, s'inter­preta el seu silenci com l'expressió eloqüent de voler des­mar­car-se de la manera de fer de Joan Laporta. Si Laporta tenia incon­tinència ver­bal, Rosell manté un silenci radi­cal. Si Laporta era omni­pre­sent, Rosell delega i manté un per­fil dis­cret. Si Laporta era desprès i cul­ti­vava gene­ro­sa­ment la fide­li­tat dels seus, Rosell s'aferra a l'aus­te­ri­tat i els seus la pro­cla­men i la subrat­llen fins a por­tar-la a uns extrems a vega­des ridículs. Si Laporta s'esti­mu­lava amb els con­flic­tes, Rosell s'absté de ficar-se en qual­se­vol con­trovèrsia. Si Laporta es diri­gia a les penyes en català (quasi sem­pre, però no per exem­ple quan va fer l'arenga de «¡al loro!») per exhi­bir la cata­la­ni­tat del club, Rosell ho fa en cas­tellà pel ser­vil cri­teri de res­pec­tar els que no ente­nen la llen­gua del club. Sense més expli­ca­ci­ons, la per­cepció és que la política de Rosell és dife­ren­ciar-se de Laporta. És molt cata­lana la dita que totes les mas­ses piquen. Laporta pecava sovint per excés i Rosell pot­ser peca per defecte. Aquesta manera de fer, que pot ser més bona o menys segons qui la valori, tam­poc no és necessària­ment el que més convé al club. Si més no, té més potència mediàtica aquesta política de dife­ren­ci­ació que qual­se­vol cosa que s'hagi fet, i s'han fet coses, com ara la cre­ació d'una nova estruc­tura espor­tiva, amb nous res­pon­sa­bles i cri­te­ris ben defi­nits. Fer el pri­mer viatge com a pre­si­dent a Extre­ma­dura per tro­bar-se amb qui Laporta havia insul­tat o el con­flicte amb Cruyff com a pre­si­dent d'honor o no voler-se gas­tar trenta mil euros per fer la tra­ducció simultània de la tro­bada de penyes o no expli­ci­tar el suport del club a l'entre­na­dor pels atacs que rep més enllà d'un edi­to­rial en el diari del Camp Nou (Guar­di­ola es defensa sol, però no pot pas­sar que l'única veu auto­rit­zada del club que tracti públi­ca­ment de tot sigui ell, que ja té prou feina) o fil­trar infor­ma­ci­ons interes­sa­da­ment (a l'impar­cial diari Marca) sobre la con­tro­ver­tida gestió de Laporta, tot això pesa més que els silen­cis o les omis­si­ons o que haver repa­rat els lava­bos de senyo­res del Camp Nou.

«No actuem con­tra ningú», va dir Rosell en una entre­vista a El 9 el 7 de juliol pas­sat. Deli­mi­tar bé el que no és revi­si­o­nisme sinó una neces­si­tat del club no serà fàcil. Segu­ra­ment el club neces­sita uns ges­tors efi­ci­ents i dis­crets com pre­te­nen ser els nous direc­tius i els prin­ci­pals exe­cu­tius, Antoni Ros­sich com a direc­tor gene­ral i Andoni Zubi­zar­reta com a direc­tor espor­tiu. Segur que convé menys soroll i cris­pa­ci­ons inne­cessàries com s'està impo­sant. Però en els pri­mers cent dies i en els 2.092 que encara han de venir també cal habi­li­tat comu­ni­ca­tiva per trans­me­tre que, efec­ti­va­ment, si es fa un cert revi­si­o­nisme és per esta­blir unes bones bases de futur del club i no per pas­sar comp­tes amb els pre­de­ces­sors per anti­gues bara­lles mal païdes.

A par­tir de demà que­da­ran 2.092 dies perquè la seva obra parli per ells. Però el recor­re­gut és llarg i el silenci sis­temàtic no pot ser millor que l'expressió opor­tuna. El defecte no es con­ver­teix en un qua­li­tat només perquè con­trasta amb l'excés. No estem par­lant només de fer decla­ra­ci­ons, sinó de trans­me­tre vera­ci­tat i con­vicció. Man­te­nir silenci només reque­reix dis­ci­plina. Saber dir i fer el que convé i quan convé exi­geix intel·ligència i valen­tia.