LA CONTRACRÒNICA
Color groc, cor blaugrana
En ocasions, i quan un menys ho espera, arriba un dolç regal. Ahir, al Sant Jordi, hi havia més vocació de tastar el xou que trasllada el misticisme i el glamur de l'NBA –i, sobretot, d'una franquícia històrica com és la dels Lakers– que de fer un tastet de competició entre el millor equip d'Eurolliga i el dels Estats Units. O el millor equip del món segons l'ideari de pensament ianqui.
L'ambient era plenament festiu, i que els de Los Angeles eren els visitants costava d'interpretar, si es feia un cop d'ull a una graderia que tenia el groc com a element majoritari. Molts nens, vestits amb la samarreta de Kobe o Pau, ni parpellejaven, mirant com els seus ídols estaven a pocs metres escalfant-se i eren reals. La veneració va arribar al punt culminant en els prolegòmens, i els aficionats van oferir dues ovacions eixordadores als tòtems grocs. També n'hi va haver per a la plantilla blaugrana, i sobretot, per a Navarro.
Els minuts passaven i el partit es mantenia viu. Molts tenien la mosca al nas, perquè el sedàs arbitral no era el mateix. La indignació reiterativa va fer esclatar el pavelló en el tercer quart i el públic va exhibir la seva fúria a cop de crits de «Barça, Barça». N'hi havia que no es tallaven ni un pèl, i això que lluïen amb orgull la samarreta dels Lakers. L'orgull blaugrana, personalitzat a la pista per un Mickeal sublim, va resistir totes les envestides i va fer aflorar el sentiment competitiu a les grades. Aquell que reposava feliçment i que a priori no tenia previst aparèixer ahir. Però, ho va fer. Perquè Kobe va sortir a jugar per guanyar, i perquè Phil Jackson va posar l'arsenal a la pista en el tram final. Era un amistós i hi havia molta cel·lofana pel mig, l'esperada, però el final va tenir més salsa del que s'esperava. I no només pel resultat.
El Sant Jordi es deixa seduir per l'esperit competitiu del Barça en una nit màgica