Crec que alguna vegada ja n'he parlat aquí mateix. Jorge Lorenzo, mallorquí de naixement, descendent del nord peninsular i criat esportivament a Barcelona, és un nou èxit del motociclisme català. Sense ànim de molestar ningú Ebre enllà, ni de ser excloents, podem dir ben alt que aquest noi és un dels nostres. I podem celebrar aquest títol amb tant d'orgull com ho faríem si el protagonista atengués les rodes de premsa en català. Aclareixo posicions.

Per ser campió del món d'una cosa tan seriosa com és Moto GP no n'hi ha prou amb tenir talent. Ni, per descomptat, amb tenir-ne unes ganes malaltisses. A tots els que envolten Lorenzo a la graella se'ls suposen aquestes condicions. Tampoc n'hi ha prou, tot i que ajuda, amb tenir un pare capaç d'hipotecar-se la vida per fer realitat els somnis del nen. Somnis, sovint inculcats, és clar, com si fossin part de la genètica. Talent, ganes, somnis… ingredients tan necessaris com habituals que, per sort, no són garantia de res. I no ho són, repeteixo, per sort, perquè si amb això fos suficient, qualsevol podria ser campió. Si fem un ràpid repàs de la trajectòria de Lorenzo en el mundial, veurem que hi va arribar joveníssim. Que pel camí s'hi va deixar l'estabilitat familiar i que qui havia de cuidar-lo i fer-li de guia, família professional, diguem-ne, amb prou feines es podia cuidar a si mateix. Amb aquest panorama, el seu creixement esportiu ha estat poc menys que un miracle i ha deixat per a l'anecdotari els episodis de rebel amb causa que van marcar el moment del seu esclat. Perseguint el somni, Lorenzo s'ha fet molt mal. Mal físic, d'ambulàncies i operacions, com els passa a tots. Però el que li han fet fora de la pista, el que no s'enguixa ni s'opera, és el que l'ha convertit en el nou rei dels gladiadors. El puto amo.