Un (altre) dels nostres

Crec que alguna vegada ja n'he par­lat aquí mateix. Jorge Lorenzo, mallorquí de nai­xe­ment, des­cen­dent del nord penin­su­lar i criat espor­ti­va­ment a Bar­ce­lona, és un nou èxit del moto­ci­clisme català. Sense ànim de moles­tar ningú Ebre enllà, ni de ser exclo­ents, podem dir ben alt que aquest noi és un dels nos­tres. I podem cele­brar aquest títol amb tant d'orgull com ho faríem si el pro­ta­go­nista atengués les rodes de premsa en català. Acla­reixo posi­ci­ons.

Per ser campió del món d'una cosa tan seri­osa com és Moto GP no n'hi ha prou amb tenir talent. Ni, per des­comp­tat, amb tenir-ne unes ganes malal­tis­ses. A tots els que envol­ten Lorenzo a la gra­e­lla se'ls supo­sen aques­tes con­di­ci­ons. Tam­poc n'hi ha prou, tot i que ajuda, amb tenir un pare capaç d'hipo­te­car-se la vida per fer rea­li­tat els som­nis del nen. Som­nis, sovint incul­cats, és clar, com si fos­sin part de la genètica. Talent, ganes, som­nis… ingre­di­ents tan neces­sa­ris com habi­tu­als que, per sort, no són garan­tia de res. I no ho són, repe­teixo, per sort, perquè si amb això fos sufi­ci­ent, qual­se­vol podria ser campió. Si fem un ràpid repàs de la tra­jectòria de Lorenzo en el mun­dial, veu­rem que hi va arri­bar joveníssim. Que pel camí s'hi va dei­xar l'esta­bi­li­tat fami­liar i que qui havia de cui­dar-lo i fer-li de guia, família pro­fes­si­o­nal, diguem-ne, amb prou fei­nes es podia cui­dar a si mateix. Amb aquest pano­rama, el seu crei­xe­ment espor­tiu ha estat poc menys que un mira­cle i ha dei­xat per a l'anec­do­tari els epi­so­dis de rebel amb causa que van mar­car el moment del seu esclat. Per­se­guint el somni, Lorenzo s'ha fet molt mal. Mal físic, d'ambulàncies i ope­ra­ci­ons, com els passa a tots. Però el que li han fet fora de la pista, el que no s'enguixa ni s'opera, és el que l'ha con­ver­tit en el nou rei dels gla­di­a­dors. El puto amo.