NOTES DE TAST
LLUÍS VERT
Tants any després... justícia
Per una vegada que ha estat al lloc precís en el moment oportú i l'ha clavada. A veure, repetiu amb mi, a poc a poc i vocalitzant: Toni Elias, c-a-m-p-i-ó-d-e-l-m-ó-n. Ostres, que bé que sona. I que en teníem de ganes de poder-ho dir. Perquè en Toni, aquí on el veieu, tan rialler, tan espontani, tan tan no sé què que l'abraçaries fins a fer-li mal, les ha passades de tots els colors fins a fer el cim. Fa gairebé una dècada, pels que acabeu d'arribar, l'Elias venia a ser una mena de Pol Espargaró de l'actualitat. El nano que destaca, que veus que ha nascut per guanyar curses, que notes que fa olor de campió, que se l'ha de seguir. Una estrella, en definitiva, per qui et podries jugar tots els pèsols d'en Puyal… I perdre'ls.
M'imagino, o ho intento, com n'ha de ser de difícil gestionar el futur d'un esportista adolescent que va per crack. Si és el teu fill, ja ni en parlem. Aconsellar-lo, dirigir-lo, protegir-lo. No hi ha boles de cristall que permetin veure el futur i el que es tria avui, per bé o per mal, marcarà el camí per molts anys.
Ja sigui perquè és fill del meu gran ídol de joventut, o pel seu pilotatge diferent, a l'Elias l'he seguit de manera especial. I sempre he tingut la sensació que la seva carrera era un cremar etapes constant. En alguns casos, gairebé obligat. Digues-li patrocinador, digues-li això o res. En d'altres, potser no cal buscar culpables. Ja se sap, els melons, fins que no els obres… El cas és que, amb les noves generacions pressionant, els seus incondicionals cada vegada teníem menys arguments. Era o ara o mai. I l'ha clavada. Campió del món, que bé que sona.