Aquest és un any molt difícil per al Barça. Després del mundial aconseguit per Espanya, la falta de descans, el pes de les cames, un calendari irracional fet per la federació espanyola i un rival de la Meseta que, pel civil o pel criminal, amb el suport de la seva premsa i una afició enlluernada pel joc del màxim rival, voldrà de totes totes posar fi a aquesta hegemonia del conjunt blaugrana, que és l'equip de referència al món.

La prova són les xifres. El Barça té més de 240 milions de seguidors, més que els prop de 200 del Manchester United i que els quasi 150 de l'equip de Chamartín.

En aquest desafiament paraoficial espanyol i esportiu per perjudicar el Barça, cal afegir que en els 100 primers dies de Rossell com a president no s'ha vist encara el nivell real de fins on es vol arribar a plantar cara. De res va servir el fet de retre homenatge al president d'Extremadura. S'ha evitat, però, qualsevol altra acció similar.

En la trobada mundial de penyes, tot correcte, des de l'ús de l'idioma, euskara, català i espanyol, fins a la voluntat de projecció catalana al món. Un error inicial que s'ha esmenat, i bé. Cal destacar-ho.

Ara només cal esperar que l'assemblea no sigui un acte erroni de venjança vers el passat i doni armes a l'enemic blanc que en això, a Catalunya, pretén aconseguir desafecció nacional i cultural en sectors que ara estan en dubtes shakespearians.

Com es pot ser seguidor d'un equip que quasi són tots estrangers? D'un entrenador prepotent o d'un president elitista displicent? La balança a simpatitzar per gent de casa, solidària i senzilla, del lloc on viu la gent pròpia i els amics i on, alhora, tots som víctimes de l'espoli espanyol, s'està decantant amb mostres d'afecte cap a nosaltres, el fet més lògic i natural. En això el Barça hi té molt a dir i a fer. I, sol o acompanyat, mai en Rosell ha deixat de declarar-se catalanista. El temps ho dirà.