A les portes d'una important assemblea de socis compromissaris del Barça que ja fa dies que es debat en els mitjans, no és sobrer intentar mirar les coses amb una certa perspectiva històrica.

En aquells famosos vuit dies de juny del 2003 que van valer per tot un any, la junta de Joan Laporta va fer el tancament dels comptes que havien deixat la caòtica gestió de Joan Gaspart i l'interregne d'Enric Reyna, i el resultat van ser unes pèrdues de més del doble de les que reconeixien ells mateixos, o sigui més de 120 milions d'euros. Una xifra escandalosa per ella mateixa, però encara més si es té en compte que aquella temporada el Barça va ingressar aproximadament la mateixa quantitat. Probablement els nous directius van inflar una mica, amb l'aprovació dels auditors, la xifra de pèrdues, però tampoc no calia esperar a veure aquell balanç desastrós per concloure, només seguint el dia a dia del mandat de Gaspart, que la seva gestió només podia ser escandalosament desastrosa. Els números, les xifres finals, van servir per quantificar la magnitud de l'evident desastre que, si no es tallava de soca-rel, hauria portat el club a la fallida.

Laporta i els seus directius van capgirar la gestió del club i el van situar en el segle XXI de la gestió esportiva. Abans, però, van decidir posar a votació en junta directiva si s'havien de demanar responsabilitats a Joan Gaspat i els seus directius per les pèrdues derivades de la seva nefasta gestió. Aquella votació va acabar amb 14 vots en contra de demanar responsabilitats i 3 a favor. Aquell dia va néixer la llavor de la discòrdia que acabaria amb la dimissió de Sandro Rosell i cinc directius més.

Els tres directius que van votar a favor aquell dia tornen a ser directius des de l'1 de juliol. I dissabte també hauran de votar si s'ha de demanar responsabilitats a Joan Laporta i la seva directiva per unes pèrdues d'entre 40 i 50 milions en el període 2003-2010, que resulten de restar als 100 milions d'euros de beneficis entre el 2004 i el 2009 les pèrdues de 79,7 milions que els auditors han atribuït a l'últim exercici de Laporta (en contra dels 11 milions d'euros de benefici que va presentar Xavier Sala i Martín) i els 64 milions que un jutge va atribuir a la junta de Laporta dels 120 milions llargs del total de l'últim exercici de Gaspart. És aquest el punt calent de l'assemblea i el que posarà en qüestió avui Laporta en roda de premsa. Els números quadren: la resta dóna entre 40 i 50 milions, que és el que haurien de posar de la seva butxaca Laporta i la seva última directiva si els compromissaris hi voten a favor. Convindrem, però, que els 64 milions de pèrdues que els atribueix un jutge són més un tecnicisme que una realitat, ja que resulten de dividir les pèrdues totals de l'últim any de Gaspart a parts iguals pel criteri que aquells vuit dies de juny equivalien a un any sencer de mandat. Costa de comprendre, però s'entén.

L'últim balanç auditat i revisat de la passada temporada (79,7 milions de pèrdues) evidencia el que ja s'intuïa seguint amb una mínima atenció el dia a dia del club sobretot en els últims dos anys, a pesar que els resultats de l'equip de Pep Guardiola feien tan feliç tothom que molestar-se a mirar rere aquella preciosa cortina era d'aixafaguitarres. És més, del 2004 al 2009 el club havia presentat balanços amb beneficis. Sí, alguns balanços s'havien quadrat amb vendes de patrimoni. Però també és cert que la recuperació econòmica havia estat espectacular, sobretot en el capítol d'ingressos. Tan cert, però, com que les despeses també van anar pujant fins a la desmesura, començant per les nòmines dels jugadors i acabant amb la màniga ampla, amplíssima, dels dos últims anys, i passant per operacions obscures i inquietants (la due diligence no determina que hagin estat fraudulentes), com ara els fitxatges de Keirrison i Henrique (van costar unes deu vegades més del seu valor abans de l'interès del Barça) i la compra a Viladecans d'uns terrenys valorats en 5 milions pagant-ne 18. Tot això ha de quedar tan clar com sigui possible dissabte. Però no menys que el fet que la recuperació d'ingressos dels últims set anys ha estat espectacular.

Que hi ha hagut màniga ampla i desmesura es podia veure si no es tancaven els ulls a l'activitat de Laporta en l'exercici de la presidència. Ara el que ha fet Rosell és passar-ho a números, que és el que va prometre en la campanya electoral. La decisió de l'assumpció de responsabilitats, però, no es produeix en el mateix context que el 2003. També llavors es va votar en junta i ara ho farà l'assemblea. Però la junta de Rosell, en què hi és ell mateix i els altres dos directius que van votar «sí» el 2003, ha de ser clara davant els socis i mullar-se. I no oblidar tampoc que els set anys de Laporta poc tenen a veure amb els tres de Gaspart.