El rosellisme, present

a l'alça

Limi­tació de socis. Era con­ve­ni­ent que el Barça refle­xionés res­pecte a la porta oberta que havia que­dat per a l'entrada sense con­trol de socis, quan el club no els pot absor­bir al seu estadi. No sé si les mesu­res són les més encer­ta­des, però que s'havia de fer alguna cosa ho sabien, fins i tot, els direc­tius sor­tints. Ara bé, la junta ja ha recu­lat i ho revi­sarà anu­al­ment. Espe­rem que no torni a abai­xar la guàrdia en una decisió i retiri la mesura.

Què ingenu sem­bla en San­dro Rosell volent fer veure que no hi ha ni vol rose­llisme. Aquest exis­teix des que va girar l'esquena i va des­a­fiar el seu pre­si­dent per des­a­vi­nen­ces més o menys ente­ne­do­res. I s'ha anat ali­men­tant en les ombres que han envol­tat el Barça durant anys amb com­pli­ci­tats mediàtiques. I es va cons­ti­tuir en opció quan Rosell va impul­sar amb el seu alè un vot de cen­sura, pre­sen­tant-se poc abans com el sal­va­dor, i final­ment s'ha cobrat una fac­tura pen­dent empe­nyent la junta sor­tint als jut­jats per joia dels de dins i molts de fora. Sí, el rose­llisme és pre­sent.

El rose­llisme també és crear un estat d'ànim a còpia de fil­tra­ci­ons en llocs con­crets per gene­rar un clima d'opinió, d'abo­car mit­ges veri­tats i enve­ri­nar el bar­ce­lo­nisme, de vega­des amb argu­ments sòlids i d'altres per inèrcia. El rose­llisme també és, ara ja des del poder, una manera de fer, per exem­ple ani­qui­lar el pas­sat, igual que quan el 78 Núñez va entrar al club, d'on sor­tia un Rosell, el pare de l'actual pre­si­dent, escan­da­lit­zat per les men­ti­des, les exa­ge­ra­ci­ons i la mala fe amb la qual s'apli­cava el nou man­da­tari, fets pels quals la tren­ca­dissa a Can Barça es va fer encara més gran.

Dis­sabte San­dro Rosell va seduir amb un dis­curs tea­tra­lit­zat, però sense lle­gir, amb el qual es va gua­nyar el cor de la majo­ria de bar­ce­lo­nis­tes. I ho va fer molt bé, amb un potent par­la­ment expres­sat dins d'aquest dilema moral pel qual tran­si­ta­ven la majo­ria de com­pro­mis­sa­ris: dur Laporta al jut­jat, però sense obli­dar que l'expre­si­dent va reco­llir el club mort i el va dei­xar en el lloc més alt de reco­nei­xe­ment mun­dial.

Però el rose­llisme també és, sem­bla, que­dar-se en ter­reny de ningú quan Rosell va votar en blanc. Ren­tar-se'n les mans. Ser con­seqüent amb la seva posició i la seva tra­jectòria l'hau­ria d'haver fet aixe­car el sí. Ser un pre­si­dent amb sen­tit de club i amb mires amples, pot­ser el no. Impor­tant el pas que ha fet aquesta junta direc­tiva por­tant al jut­jat els ges­tors ante­ri­ors, com si hagues­sin fugit amb les but­xa­ques ple­nes de diners, havent espo­liat el club o havent-lo dei­xat sense ànima i sense res on aga­far-se, com des de fa tres mesos s'ha ven­ti­lat en la política de comu­ni­cació de l'enti­tat.

Si Rosell hagués estat con­seqüent amb la seva tra­jectòria durant anys, des que és pre­si­dent i durant l'assem­blea, hau­ria aixe­cat el sí, afron­tant que en rea­li­tat això és el que volia: uti­lit­zar l'assem­blea per cobrar-se una fac­tura pen­dent. Això també és el rose­llisme; moure's en l'excés men­tre és invi­si­ble i en el límit quan és visual, i ama­gar-se en els moments impor­tants, posant cara d'afli­git com aquell que no vol que passi el que està a punt de pas­sar.

de bai­xada

La desu­bi­cació de Bar­to­meu. Va dir que fit­xar Cesc era fàcil. Fra­cas­sada la con­trac­tació, va dir que era un estalvi. Després d'un temps sense saber d'ell, el màxim res­pon­sa­ble del fut­bol a Can Barça, el vice­pre­si­dent Bar­to­meu, va tor­nar a des­con­cer­tar dis­sabte sot­me­tent els interes­sos del club i age­no­llant-se davant una tele­visió espa­nyola que li van pre­gun­tar si el Barça envi­a­ria juga­dors als Prínceps d'Astúries. Però, ja sap per a qui tre­ba­lla?