Ara que el club s'ha ficat de cap en els tribunals, l'equip continua convidant a aplicar-li metàfores judicials: li costa sentenciar els partits perquè el resultat faci justícia a les seves raons, i acaba donant més dret de rèplica del compte als rivals. Ahir no va sentenciar fins al final. Aquest Barça del tercer any de Guardiola sembla condemnat (ja hi tornem!) a haver de jugar els partits del principi al final. Manté el nivell de joc en un bon to, però no en treu prou rendiment per poder descansar una estona, reservar forces o poder dosificar els jugadors que ho necessiten més. Guardiola va haver de recórrer a Xavi, necessitat de descans, només perquè el partit no estava tancat. I no ho estava només per decisió del Barça, que no troba el punt a la sort suprema del futbol. Amb l'excepció de Messi, que està per sobre del bé i del mal. L'equip juga bé, competeix bé, en determinats moments molt bé, però competir tants minuts, tants partits, en tantes competicions de principi a final és un ritme de vida molt exigent, que és el que fa patir més d'aquest equip: arribarà sencer als moments decisius? No és menysprear els rivals, perquè tots tenen les seves raons. Però també és veritat que amb més encert de cara a porteria el Barça podria omplir més el dipòsit de les reserves necessàries per arribar lluny en les millors condicions. Del que sembla que es pot estar tranquil és que la convulsió institucional no servirà d'excusa a l'equip.

Els núvols de tempesta cobreixen la institució, però l'equip està on estava. Fora que la dificultat per traduir en gols el seu joc dominador sigui un problema institucional més que una qüestió futbolística. Però no fem broma, que la cosa és seriosa. Guardiola va afrontar amb la seriositat i la naturalitat més benefactores l'esperada pregunta sobre la guerra civil que s'ha desfermat entre els antics directius i els nous. Al marge de remarcar que el Barça és una institució privilegiada perquè és dels socis i no d'un únic potentat, la seva resposta també portava implícita una raó de fons molt important: el que està passat ara és la situació més normal, malauradament. És més fàcil trobar un fil conductor de la història blaugrana a través dels enfrontaments que dels períodes de pau, que, si és que han existit mai, són excepcions curtes en el temps i aïllades en la memòria. Amb enfrontaments més o menys latents, més o menys desfermats, el Barça ha perdut més que ha guanyat, però en els últims vint anys també ha guanyat més que no ha perdut. Això sí, fa la sensació que si hi hagués més períodes de pau social, hi hauria més èxits esportius. Però és difícil d'aportar proves empíriques que ho demostrin, perquè no se'n troben.

En fi, hi ha tantes raons de pes per considerar que la inestabilitat institucional afecta els resultats de l'equip com que no els afecta. Tenim, per exemple, els cinc anys sense títols de l'ocàs de Núñez i el trienni negre de Gaspart i, en canvi, les sis copes amb Guardiola després de la moció de censura i de la dimissió de mitja directiva. Al final, la incidència del que passa fora del camp es jutjarà pel que passi dins el camp. Mentrestant, cadascun dels afers faran el seu curs. I si Guardiola diu que mantindrà el cap de l'equip on l'ha de tenir, no se'n pot dubtar. Encara que la manera de fer-ho sigui fer entendre als jugadors per què passa el que passa i no mantenir-los en una bombolla d'irrealitat.

L'equip sembla prou madur i està en bones mans. I ja té prou feina per resoldre tots i cadascun dels partits, perquè a un equip que fa dos anys que guanya tant no hi ha rival que no estudiï mil maneres de buscar-li les pessigolles. El Copenhaguen va fer una proposta a mig camí entre els equips que, contra el Barça, renuncien al joc i els que, com el València, li disputen el domini. L'equip de Solbakken té una idea completa del joc: s'estructura defensivament en un 4-4-2 amb línies molt juntes i la defensa molt avançada, i té molt treballada la sortida decidida al contraatac. Ahir ho va fer bé, va fer una bona impressió. Però no ens enganyem, el va salvar la sort. O a l'inrevés: la mala punteria dels blaugrana, una passa col·lectiva que Villa encarna més que cap altre, ja que el gol és el seu alè vital. Si el Copenhaguen va ensenyar les urpes (i la potència de xut de N'Doyé), va ser perquè el Barça té les seves estovades. Els jugadors de Guardiola han de compensar amb més dosis de rigor tàctic la mala relació amb el gol. Però això també permet valorar coses com el magnífic partit que ahir van fer Mascherano i Pinto. Aquest club tan peculiar és així d'exigent: es guanya per 2-0 i es fa una sessió de psicoanàlisi. Però a pesar de tot, visca les peculiaritats! Totes.