Ara que el club s'ha ficat de cap en els tri­bu­nals, l'equip con­ti­nua con­vi­dant a apli­car-li metàfores judi­ci­als: li costa sen­ten­ciar els par­tits perquè el resul­tat faci justícia a les seves raons, i acaba donant més dret de rèplica del compte als rivals. Ahir no va sen­ten­ciar fins al final. Aquest Barça del ter­cer any de Guar­di­ola sem­bla con­dem­nat (ja hi tor­nem!) a haver de jugar els par­tits del prin­cipi al final. Manté el nivell de joc en un bon to, però no en treu prou ren­di­ment per poder des­can­sar una estona, reser­var for­ces o poder dosi­fi­car els juga­dors que ho neces­si­ten més. Guar­di­ola va haver de recórrer a Xavi, neces­si­tat de des­cans, només perquè el par­tit no estava tan­cat. I no ho estava només per decisió del Barça, que no troba el punt a la sort suprema del fut­bol. Amb l'excepció de Messi, que està per sobre del bé i del mal. L'equip juga bé, com­pe­teix bé, en deter­mi­nats moments molt bé, però com­pe­tir tants minuts, tants par­tits, en tan­tes com­pe­ti­ci­ons de prin­cipi a final és un ritme de vida molt exi­gent, que és el que fa patir més d'aquest equip: arri­barà sen­cer als moments deci­sius? No és menys­prear els rivals, perquè tots tenen les seves raons. Però també és veri­tat que amb més encert de cara a por­te­ria el Barça podria omplir més el dipòsit de les reser­ves necessàries per arri­bar lluny en les millors con­di­ci­ons. Del que sem­bla que es pot estar tran­quil és que la con­vulsió ins­ti­tu­ci­o­nal no ser­virà d'excusa a l'equip.

Els núvols de tem­pesta cobrei­xen la ins­ti­tució, però l'equip està on estava. Fora que la difi­cul­tat per tra­duir en gols el seu joc domi­na­dor sigui un pro­blema ins­ti­tu­ci­o­nal més que una qüestió fut­bolística. Però no fem broma, que la cosa és seri­osa. Guar­di­ola va afron­tar amb la seri­o­si­tat i la natu­ra­li­tat més bene­fac­to­res l'espe­rada pre­gunta sobre la guerra civil que s'ha des­fer­mat entre els antics direc­tius i els nous. Al marge de remar­car que el Barça és una ins­ti­tució pri­vi­le­gi­ada perquè és dels socis i no d'un únic poten­tat, la seva res­posta també por­tava implícita una raó de fons molt impor­tant: el que està pas­sat ara és la situ­ació més nor­mal, malau­ra­da­ment. És més fàcil tro­bar un fil con­duc­tor de la història blau­grana a través dels enfron­ta­ments que dels períodes de pau, que, si és que han exis­tit mai, són excep­ci­ons cur­tes en el temps i aïlla­des en la memòria. Amb enfron­ta­ments més o menys latents, més o menys des­fer­mats, el Barça ha per­dut més que ha gua­nyat, però en els últims vint anys també ha gua­nyat més que no ha per­dut. Això sí, fa la sen­sació que si hi hagués més períodes de pau social, hi hau­ria més èxits espor­tius. Però és difícil d'apor­tar pro­ves empíriques que ho demos­trin, perquè no se'n tro­ben.

En fi, hi ha tan­tes raons de pes per con­si­de­rar que la ines­ta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal afecta els resul­tats de l'equip com que no els afecta. Tenim, per exem­ple, els cinc anys sense títols de l'ocàs de Núñez i el tri­enni negre de Gas­part i, en canvi, les sis copes amb Guar­di­ola després de la moció de cen­sura i de la dimissió de mitja direc­tiva. Al final, la incidència del que passa fora del camp es jut­jarà pel que passi dins el camp. Men­tres­tant, cadas­cun dels afers faran el seu curs. I si Guar­di­ola diu que man­tindrà el cap de l'equip on l'ha de tenir, no se'n pot dub­tar. Encara que la manera de fer-ho sigui fer enten­dre als juga­dors per què passa el que passa i no man­te­nir-los en una bom­bo­lla d'irre­a­li­tat.

L'equip sem­bla prou madur i està en bones mans. I ja té prou feina per resol­dre tots i cadas­cun dels par­tits, perquè a un equip que fa dos anys que gua­nya tant no hi ha rival que no estudiï mil mane­res de bus­car-li les pes­si­go­lles. El Copen­ha­guen va fer una pro­posta a mig camí entre els equips que, con­tra el Barça, renun­cien al joc i els que, com el València, li dis­pu­ten el domini. L'equip de Sol­bakken té una idea com­pleta del joc: s'estruc­tura defen­si­va­ment en un 4-4-2 amb línies molt jun­tes i la defensa molt avançada, i té molt tre­ba­llada la sor­tida deci­dida al con­tra­a­tac. Ahir ho va fer bé, va fer una bona impressió. Però no ens enga­nyem, el va sal­var la sort. O a l'inrevés: la mala pun­te­ria dels blau­grana, una passa col·lec­tiva que Villa encarna més que cap altre, ja que el gol és el seu alè vital. Si el Copen­ha­guen va ense­nyar les urpes (i la potència de xut de N'Doyé), va ser perquè el Barça té les seves esto­va­des. Els juga­dors de Guar­di­ola han de com­pen­sar amb més dosis de rigor tàctic la mala relació amb el gol. Però això també per­met valo­rar coses com el magnífic par­tit que ahir van fer Masc­he­rano i Pinto. Aquest club tan pecu­liar és així d'exi­gent: es gua­nya per 2-0 i es fa una sessió de psi­coanàlisi. Però a pesar de tot, visca les pecu­li­a­ri­tats! Totes.