Premis per lluir l'hereu

a l'alça

Defensa de Guar­di­ola. Més per pressió que per vocació, el Barça ha deci­dit fer cos­tat com cal al seu entre­na­dor veient els atacs que cons­tant­ment rep Guar­di­ola d'indi­vi­dus o orga­nit­za­ci­ons que han posat en el punt de mira el tècnic català i el Barça. Està bé aquest canvi de tendència en el club, ja que s'obser­vava una apa­tia pre­o­cu­pant d'una junta i un equip exe­cu­tiu ama­gat a la cova espe­rant no se sap ben bé què.

Els pre­mis Príncep d'Astúries han aca­pa­rat un pro­ta­go­nisme imme­res­cut les dar­re­res set­ma­nes, espe­ci­al­ment la pas­sada, quan es va lliu­rar el dedi­cat a l'esport, en el qual tant el Barça com el Madrid es van veure invo­lu­crats en una polèmica ridícula. A diferència d'altres ves­sants de la vida, els espor­tis­tes no neces­si­ten aquests pre­mis amb poc més de vint anys de recor­re­gut per sen­tir-se reco­ne­guts. La selecció espa­nyola, pel fet d'haver gua­nyat a Sud-àfrica, ja va tenir prou reco­nei­xe­ment mun­dial per no per­dre el sen­tit de la pro­porció amb els prínceps d'Astúries, fets més perquè els orga­nit­za­dors n'obtin­guin un rèdit al cos­tat dels pre­mi­ats que no pas perquè els gua­nya­dors tin­guin una pro­jecció mun­dial. Aquest premi no enllu­er­narà mai un espor­tista.

Aquests pre­mis van néixer en el seu dia, dec ima­gi­nar com passa sem­pre amb aques­tes coses, per donar volada al títol que here­tava el petit dels Borbó. Així, Felip, ja de ben petit, s'encar­rega de lliu­rar-los a Ovi­edo per pro­jec­tar cap a l'opinió pública una imatge d'altura de l'hereu al cos­tat de les ments més sàvies en matèria de lle­tres, ciències soci­als, concòrdia, huma­ni­tats, etc. Això va començar el 1981, i el 1987 es van afe­gir als pre­mis que pre­te­nen ocu­par un espai mun­dial com ara els Nobel per dis­tin­gir la gent de l'esport. No hi ha res millor que invo­lu­crar no només espor­tis­tes i gent de l'estruc­tura de l'Estat, sinó també tots els dia­ris espor­tius esta­tals, amb la qual cosa es tallava de soca-rel qual­se­vol crítica. Així ha estat com Fer­nando Alonso, abans de gua­nyar el pri­mer mun­dial, ja va ser guar­do­nat amb el premi, amb la qual cosa es va dei­xar com un drap brut el guardó pel seu caràcter local.

Insis­teixo que, si bé per algu­nes dimen­si­ons soci­als aquests pre­mis o d'altres de major recor­re­gut i reco­nei­xe­ment poden enllu­er­nar el guar­do­nat, l'esport té les seves vies de dis­tinció molt més sin­ce­res que no pas uns pre­mis que pre­te­nen ocu­par un espai i una importància que no merei­xen. És més premi un Príncep d'Astúries que asso­lir un títol? Doncs això és que el se'ns ha vol­gut ven­dre aques­tes set­ma­nes, quan resul­tava poc menys que un insult o un sacri­legi no viat­jar a Ovi­edo per reco­llir un guardó davant de gent que, en con­di­ci­ons nor­mals, deu vomi­tar a sobre del fut­bol i d'aquells que el prac­ti­quen. S'ha d'accep­tar que des del fut­bol no s'ator­gui cap mena de reco­nei­xe­ment a aquests tipus de pre­mis que també entren en con­tra­dicció. Com els impre­sen­ta­bles Lau­reus, que han esde­vin­gut una mofa després que l'any pas­sat ator­gues­sin el seu màxim guardó a l'escu­de­ria Brawn GP, quan el Barça era l'equip de fut­bol que va batre un rècord mun­dial en gua­nyar-ho tot.

de bai­xada

Pinto xiula. A Pinto li podria sor­tir cara l'acció d'enga­nyar un rival al Camp Nou quan ini­ci­ava un con­tra­a­tac que hau­ria pogut aca­bar en gol. El pit­jor de tot és l'exhi­bi­ci­o­nisme que s'ha fet de tot ple­gat; però, al cap i a la fi, l'impor­tant, deuen pen­sar, és la infor­mació. No ha estat mala­ment la cacera d'aquesta acció, igual que quan s'enxampa una agressió. Pinto ens sorprèn cada dia més per les seves habi­li­tats, però aquesta no es pot aplau­dir.