Pep Guardiola havia dit que no tenia gaire clar com jugava el Sevilla de Manzano, que sabia que ho feia de manera diferent que amb Álvarez però que no era la manera com ho feia el Mallorca amb Manzano les últimes temporades. Sense prou referències, va prendre una sàvia decisió. Com quan a Johan Cruyff li van dir abans d'un partit contra l'Atlético que el gran perill era l'extrem Manolo perquè es desmarcava molt bé. «Doncs si aquesta és la seva habilitat, no el marcarem», va respondre. Guardiola no tenia clar com jugava el Sevilla, doncs va decidir no deixar-lo jugar. Ni respirar.

Quan l'equip de Manzano no havia ni gastat el primer alè, ja perdia per 1-0. Havien estat poc menys de quatre minuts d'un vertigen semblant al que va durar vint minuts al camp de l'Arsenal l'any passat o els primers vuit minuts (3-0, 6-1 al final) contra l'Atlético la primera temporada de Guardiola. Però no calia buscar només referències d'altres temporades per entendre el que el Barça va fer ahir. En els partits més compromesos d'aquesta temporada l'equip ja ha respost com ho va fer ahir: al camp de l'Atlético, al camp de l'Athletic i contra el València al Camp Nou, sobretot la segona part. Les disfuncions s'han produït en les cites que no estan senyalades especialment en el calendari. L'equip s'ha anat posant a to com ha pogut, però contra els rivals amb cara i ulls s'ha vist el millor Barça.

El de la primera part d'ahir va ser el Barça colossal. Més intens que apressat, més veloç que precipitat, més acompassat que desbocat, més ben col·locat que ràpid. Tan incomparable amb qualsevol altre equip com recognoscible com a Barça. Pura espectacularitat, tot naturalitat. Joc devastador, futbol ideal. Una barreja d'ordre i caos tan difícil d'explicar com atractiu de veure. El Barça és un equip que apel·la més als sentits que a l'intel·lecte. Sobretot quan juga com la primera part d'ahir.

Quan totes les qualitats de l'equip de Guardiola estan en equilibri com ho estaven ahir, també s'equilibra la proporció entre el seu joc i els gols que aconsegueix. No va ser cap accident que l'equip ja guanyés abans d'arribar al minut 4. O sí, va ser un accident perfectament planificat i devastadorament provocat. El Barça és l'únic equip del món capaç de fer que passin tantes coses en tres minuts. Els que van arribar tard al camp o es van asseure al sofà després d'haver badat no es van perdre només el gol, sinó un recital concentrat de com es juga a futbol. D'aquells poc més de tres minuts ja es podien explicar tantes coses com de molts partits sencers. I això que la manera de jugar del Barça no és fàcil d'apreciar i d'explicar en tots els matisos. El que transmet aquest equip quan està mínimament inspirat és fàcil d'apreciar; entra pels ulls i es reparteix per tots els punts sensibles del cos humà. Però darrera aquest futbol tan aparentment senzill i transparent hi ha una arquitectura molt complexa i diversa. Davant de tot hi ha l'extraordinària qualitat dels futbolistes, és clar. Ahir jugaven els onze millors de la plantilla, i evidentment es nota. I no és cap demèrit dels que no jugaven, que també són bons, sinó la realitat de tenir tants jugadors de primera línia mundial jugant junts. Junts i amb una idea de futbol que els fa millors. Aquest és l'altre fet diferencial. Poques vegades un futbol tan natural respon a una idea tan treballada. No és només allò de «sortiu i divertiu-vos», tot i que mai el futbol havia estat tan divertit com ho és amb ells. Cada jugador, cada posició en el camp té unes funcions molt estudiades i determinades. Però al mateix temps es donen les condicions ideals perquè cada jugador pugui expressar la seva personalitat futbolística de la millor manera. I, tot i així, això no és uniforme. Queda clar que Messi, Xavi, Iniesta i Busquets tenen més llibertat per actuar amb intuïció que els altres, més que res perquè tenen una manera privilegiada d'entendre el futbol (el de Guardiola, però també el futbol en general). Villa, per exemple, és el que té un paper més complicat ja que s'ha d'adaptar a la influència de Messi. Els dos gols que va marcar ahir l'asturià són també la ratificació que ja ha trobat el seu lloc.

En plenitud, el Barça va aconseguir el que Guardiola s'havia proposat: que no se sabés com juga el Sevilla de Manzano. Per saber-ho caldrà veure'l en els pròxims partits. Va acabar golejat, però no és un equip qualsevol. Les poques vegades que va superar la pressió blaugrana va demostrar que té molt de criteri. Però ahir es va haver de dedicar a l'únic que Guardiola no va ser capaç d'evitar: a defensar-se. Ho va haver de fer intensament, i ni així va poder evitar la golejada.