La força i el control

El Copen­ha­guen és un con­cen­trat de potència física. El Barça, ja se sap, és un con­cen­trat de capa­ci­tat tècnica. El com­bat físic que va pro­po­sar el Copen­ha­guen, però, no va tenir gua­nya­dor. El Barça va estar a l'altura de l'altíssim nivell físic que exi­gia el rival. I, evi­dent­ment, va estar fut­bolísti­ca­ment per sobre. Però això no li va ser­vir per gua­nyar el par­tit, tot i que ho va merèixer. Ja sol pas­sar que en el mar­ca­dor al Barça li pesen més les con­ces­si­ons, per mínimes que siguin, que les pres­ta­ci­ons fut­bolísti­ques, sem­pre altes. El Barça se sent més còmode en una altra mena de par­tits, però dóna la cara també en els enfron­ta­ments durs i físics com el d'ahir. La vida dels equips que volen arri­bar lluny està feta de tota mena de difi­cul­tats. I el millor d'aquest Barça és que no les defuig. Les afronta fins que imposa les seves con­di­ci­ons. Encara que a vega­des el mar­ca­dor no ho reflec­teix.

El par­tit es va expli­car en dos minuts. El 31 i el 32, quan es van mar­car els dos gols. El del Barça va arri­bar com sol ser habi­tual: després d'una fase de domini i d'una com­bi­nació de pilota. El del Copen­ha­guen va arri­bar pel sim­ple fet que l'equip danès estava més pre­pa­rat per encai­xar un gol que els blau­grana per mar­car-lo. L'equip de Sol­bakken sabia que no podia per­dre la con­cen­tració ni un ins­tant i que, tot i així, podia per­dre el par­tit. No va come­tre cap error; el gol va ser un encert dels blau­grana. El Barça també estava pre­pa­rat perquè sabia que no podia come­tre cap error ni donar-se un ins­tant de res­pir. Però després de mar­car, sense voler se'l va donar. La lògica diu que l'equip que encaixa un gol sol notar-ne l'efecte. Però aquest equip danès no té emo­ci­ons, només capa­ci­tat per suar. Estava tan men­ta­lit­zat que hau­ria jugat igual amb el zero a zero que amb un zero a qua­tre; hau­ria estat tota l'estona aquest tor­nado amb cames que eren els onze juga­dors. El Barça estava men­ta­lit­zat per tro­bar-se un equip tan pesat, tan insis­tent, tan tens, tan empre­nya­dor, tan con­tun­dent. Però es va creure que després de mar­car el pri­mer gol aquells dane­sos pot­ser tar­da­rien més d'un minut d'aixe­car-se de la lona i tor­nar a acti­var el ven­ti­la­dor de cames i braços i cos­sos. No. No es va donar ni un minut de dol. Al con­trari. Al Barça li va cos­tar altre cop un gol l'única bai­xada de tensió que va tenir en tot el par­tit. Sem­pre paga molt cares les seves mínimes con­ces­si­ons enmig de la seva gene­ro­si­tat cre­a­tiva i la seva valen­tia tàctica. En aquells dos minuts es van con­cen­trar les habi­li­tats dels dos equips: la capa­ci­tat de gene­ració fut­bolística del Barça i l'empenta del Copen­ha­guen.

La resta del par­tit va ser un com­bat tàctic per impo­sar cadascú la seva pro­posta. Que el rival tingués una pro­posta no dei­xava de ser una certa nove­tat per al Barça, acos­tu­mat al nega­ci­o­nisme de la majo­ria dels seus rivals. Que la pro­posta del Copen­ha­guen anés més enllà d'orde­nar-se i blin­dar-se en defensa també és una altra nove­tat. L'equip de Sol­bakken es va pro­po­sar que el Barça no tingués la pilota, cosa que volia dir que també tenia un pla d'atac. No era pre­ci­sa­ment sub­til, però era un pla d'atac. Una mica rudi­men­tari, impul­siu fins i tot, però l'equip danès estava dis­po­sat a robar la pilota allà on fos per llançar-se cap a la por­te­ria de Valdés. En el pri­mer quart d'hora va ser el Barça el que va tenir feina a evi­tar ser atro­pe­llat. El con­tacte físic era l'antídot dels locals per fre­nar o fins i tot inti­mi­dar els blau­grana. Era un pla d'una gran exigència física, és clar, però d'això aquesta gent no en van fal­tats. Cada dis­puta per la pilota por­tava implícita una pun­tada de peu, un cop de genoll, una empenta amb les cos­te­lles, un braç al vol­tant del coll, un cop de cul. La qüestió era que si un juga­dor del Barça s'empor­tava una pilota, també s'emportés un record d'un juga­dor local. Valdés per un moment va sem­blar danès i va fer una entrada a N'Doye que als més vete­rans ens va recor­dar la trom­pada del por­ter Schu­mac­her al francès Bat­tis­ton. Les con­seqüències, però, van ser molt més lleus. Tam­poc no es van arru­gar els com­panys de Valdès, que van demos­trar una altra vegada que no estan fets de cris­tall de Bohèmia. També saben encai­xar el com­bat físic, encara que no sigui el que més els agrada. Aguan­ten el que faci falta per aca­bar impo­sant la seva pro­posta. Als vint minuts el par­tit ja era seu. El Copen­ha­guen, després del seu començament furiós, va haver d'enco­ma­nar-se a la pro­posta que va expo­sar al Camp Nou, un 4-4-2 com­pacte i con­fiar en un con­tra­a­tac En aquesta dis­po­sició van arri­bar els dos gols.

Després, el par­tit va ser un equi­li­bri de for­ces, dit sigui en el sen­tit més pri­mi­geni del terme. Empe­nyia impul­si­va­ment el Copen­ha­guen una estona, embo­li­cava la pilota el Barça una altra estona. Més estona. Però els pals no van ser només a les rodes de l'equip, també al final dels millors xuts.