El calendari de la fórmula 1 del 2011 té ja sis proves en països sense cap tradició. Bernie Ecclestone va començar la seva expansió seduït pels petrodòlars de Bahrain i Abu Dhabi i l'està prosseguint pels mal anomenats països emergents, que rere una façana d'economia altament productiva i expansiva amaguen mancances socials i un respecte relatiu pels drets laborals, per no parlar dels drets elementals de la persona. Sí que són productius, sí, però des del punt de vista d'Europa, fan dumping, fan competència deslleial perquè produeixen barat a còpia de fer treballar la gent 14 hores diàries per salaris de misèria. No és tant el cas de Corea o Singapur –en un estadi de desenvolupament superior–, però sí el de la Xina i l'últim nouvingut, l'Índia. Aquests dos estats tenen en comú una població pobríssima i una oligarquia econòmica riquíssima, que concentra en poques mans gairebé tota la renda disponible. I Ecclestone s'hi ha llançat als seus braços arrossegant-hi la FIA. Tant se val que s'hagin de rebaixar els estàndards de qualitat de tot el que envolta el gran premi –ja s'ha vist a Corea i pitjor serà a Nova Delhi– o que no hi hagi afició interessada –com en les curses del Pròxim Orient– o adinerada per omplir els circuits i evitar el tristíssim espectacle d'unes grades buides. Tant se val que les curses perillin, perquè en determinades zones i en determinades èpoques plou cada dia. I tampoc no té cap importància gastar milers de kilowatts per córrer de nit en una pista i que les audiències televisives de la vella i maltractada Europa –que en el fons continua sent a la que l'interessa la F-1 i la que continua sostenint-la– no se'n ressentin. Potser és que Ecclestone s'ha adonat que la F-1 dels equips de 50 milions no és viable i està buscant més ingressos per sostenir equips que estan a punt de caure. Però aquesta és la interpretació benèvola.