Poques vegades en el món del futbol trobem un acte tan generós d'estimació com el que va fer Andrés Iniesta vers el seu amic Jarque quan va marcar el gol que donava a la selecció espanyola el títol de campiona del món. En la vida quotidiana d'un futbolista hi entra més la relació personal a partir d'entrenaments, convivència, seleccions, encontres o veïnatge i ritme de vida que no el que desenvolupen els aficionats delitosos de veure guanyar els seus. Però no tot és tan bonic. En la lliga espanyola s'incita massa sovint a un joc agressiu impensable en altres lligues europees. Els jugadors de sang més calenta entren en el joc dur i violent amb una mena de competència per veure qui la fa més grossa. Els àrbitres que ho han de jutjar no hi posen fre. Per posar més llenya al foc només cal afegir-hi una federació espanyola matussera fins a l'extrem, entrenadors de llengua llarga i provocació continuada i una premsa madrilenya lliurada a l'amo abans de començar a fer res. El resultat és previsible. Una olla bullent. Cal fer present el gest d'Iniesta i tots els que ennobleixen el futbol, cal posar fre als destralers de tots els equips. Es veuen entrades per fer mal i crits de foll ara sí ara també, i els virtuosos del futbol han d'extremar el seu saber fent d'equilibristes entre puntades de peu i empentes. A Messi, a Cristiano, Xavi, Iniesta o a qui sigui. Al Camp Nou o a El Molinón hi va haver entrades de totes totes condemnables. I els qui ho havien de valorar feien més d'espectadors que no de jutges. Però poca esperança podem tenir quan en el món del futbol professional o semiprofessional hem vist en un any la dissortada mort de tres jugadors, amb tots els controls mèdics passats i encara avui no es coneix cap resultat de les autòpsies. El típic escàndol espanyol. I la llei? Aquí potser caldria que els futbolistes fessin pressió a partir dels seus ens per fer més transparent el món del futbol, que falta hi fa.