Modest Prats, sacerdot i filòleg eminent, torna al bar on acostuma a fer un cafè als matins en companyia d'amics i em diu: «Un dia em vaig despertar i era del Barça.» Acabava de marxar i ha reculat per fer-me aquest comentari que podria resumir la conversa que hem mantingut sobre el fet de ser barcelonistes: se n'és sentint que no podem ser altra cosa que ser del Barça. «T'has adonat que s'endevina de seguida si algú ho és?», m'havia preguntat poc abans que, en asseure's a la taula un de l'Espanyol, hi afegís: «També es nota quan no ho són. Que aquest és un periquito se sent amb el nas.» No té cap problema a reconèixer que, a més d'antimadridista, és antiespanyolista: «Sent naturalment del Barça em sembla natural.» També li sembla natural que, si ets del Barça, no només t'agradi que l'equip guanyi, sinó que jugui bé a futbol. Parlar del Barça amb en Modest m'ha fet una il·lusió particular. És un dels barcelonistes més fanàtics que conec sense haver experimentat cap conversió i potser ni tan sols cap iniciació: es va despertar i era del Barça. Se'n podria dir una revelació onírica?

Quan estudiava al seminari, Modest Prats jugava a futbol fent de porter. Li agradava practicar la zamorana, una manera de rebutjar la pilota amb l'avantbraç que, abans de la guerra, va inventar Ricardo Zamora, que va ser més de l'Espanyol i del Madrid que del Barça. En tot cas, fidel al fet que va ser porter, parla de Ramallets com un dels seus jugadors preferits. I també de Zubizarreta. A part dels porters, també recorda Carles Rexach amb una estima especial: «La primera vegada que el vaig veure jugar va ser a Roma, quan jo hi vivia. Ell era molt jove, un desconegut, i va sorprendre fent filigranes.» I només té paraules elogioses per a Guardiola: «Ja m'agradava com a jugador, però com a entrenador ens està donant moltes alegries. En poc temps en va aprendre molt. Fa que l'equip guanyi fent el futbol que ens agrada. I, a més, diu coses que no s'havien dit mai en aquest món del futbol, com ara que en això que se'n diu Espanya hi ha quatre llengües oficials.» Un dia, juntament amb altres amics, va dinar amb en Guardiola i d'aquest en té un record extraordinari per la seva senzillesa i bon tracte: «Ho va muntar en Fono (Josep Maria Fonalleras), que és dels amics amb els quals m'agrada veure el futbol, com també em passa amb en Salvador Sunyer i en Josep Domènech. Els agraeixo que no malparlin en presència meva. I també que comparteixin amb mi alguns partits del Barça. N'hi ha en els quals és imprescindible trobar-se amb amics i cridar junts.»