El futbol espanyol s'està crispant molt els últims dies per culpa de José Mourinho. La comissió antiviolència ha demanat a la federació espanyola que estudiï la possibilitat de sancionar el tècnic del Madrid i el de l'Sporting de Gijón per haver creat un ambient massa agressiu a El Molinón, i el Madrid ha respost amb el discurs del ploricó. El Madrid és víctima d'una suposada conspiració del futbol espanyol (patètic), Mourinho no ha faltat al respecte a ningú (sense comentaris) i Preciado ha de demanar perdó (perdó?). Definitivament, el Madrid ha decidit assumir la filosofia del seu entrenador: s'ha de guanyar per la via civil o per la criminal. El que em preocupa és que si Mourinho va ser capaç d'incendiar una afició com la d'El Molinón i un equip com l'Sporting, imagineu-vos què es pot empescar per escalfar el partit contra el Barça (no crec que el toc d'atenció d'antiviolència l'afecti gaire). La línia que separa un ambient tens i carregat però sa i positiu d'un Camp Nou histèric i excessivament agressiu és molt fina. Mourinho sap que té prou poder per calar foc a un partit com el del 29 de novembre. Els culers n'han de ser conscients i han de ser capaços d'actuar amb intel·ligència i responsabilitat. Tots plegats hauríem de fer un esforç per no confondre la passió amb la violència, l'expressió d'una discrepància amb els comportaments incívics. Xiular, cridar, pressionar, sí, sense límits. Escopir, llançar objectes i altres bestieses, no, de cap manera. Un dels dies més vergonyosos de la història del Camp Nou va ser el 23 de novembre del 2002, era la segona vegada que Figo tornava a Barcelona amb la samarreta del Madrid i l'ampolla de JB i el cap de garrí van ser les imatges d'un comportament ignominiós. No ens tornem a equivocar, que no hàgim d'avergonyir-nos com aquell dia. El Barça, jugant a futbol, és millor que el Madrid, i això, al cap i a la fi, és el més important.