CRÈDIT I DÈBIT
DANI COLMENA
El duel de la bipolarització
A Guardiola ja no hi ha qui se'l cregui. Fa la seva feina quan ressalta les virtuts dels rivals, quan intenta disfressar el cuer de la lliga d'equip temible o quan descriu el davanter del proper rival com un compendi dels millors 9 de la història. La prudència i el respecte l'obliguen a fer-ho. També la convicció que la humilitat és la base de l'èxit i que és responsabilitat seva mantenir la plantilla alerta. Però la realitat és que l'abisme entre els dos grans de la lliga i la resta de clubs cada cop és més profund. En l'última temporada i mitja, per exemple, el Barça ha aconseguit 130 punts dels 142 possibles i el Madrid, 128. La lluita pel títol és cosa de dos i veure'ls perdre és un esdeveniment que s'analitza com una raresa de la natura. Tan convençuts estan els clubs que aquesta tendència és irreversible que acaben d'aprovar un nou repartiment col·lectiu d'ingressos per televisió que atorga un 34% d'aquests diners al Barça i al Madrid. L'acord, al qual només s'ha oposat un petit grup liderat pel Sevilla, l'Athletic i l'Espanyol, potser no augmenta, però sí que garanteix la persistència d'aquestes diferències pressupostàries. I marca encara més distància respecte al que succeeix en altres grans lligues europees. Aquí, els guanys televisius del Barça i el Madrid superen en més de 120 milions d'euros els que rep el club més pobre; en la Premier, en canvi, els quatre grans –United, Liverpool, Arsenal i Chelsea– amb prou feines en treuen 20 de diferència a l'últim de la llista. I a la Bundesliga, una lliga molt més oberta, són menys de 15 els milions que separen el Bayern del club menys retribuït.
Segurament, seria ingenu pretendre anar contra el lliure mercat i contra la cultura futbolística d'un Estat que divideix simpaties entre Barça i Madrid. Però el món del futbol sí que s'ha de plantejar si portar aquesta bipolarització a l'extrem no li pot acabar sent contraproduent. Analitzar exemples com ara el de la lliga escocesa o el de la mateixa Asobal d'handbol, que aquesta nit viu el seu clàssic i que pot quedar mig encarrilada quan encara queden sis mesos de competició. Si el principal al·licient d'un Barça-Almeria o d'un Madrid-Deportivo, posem per cas, és veure per quants gols de diferència guanyen els dos grans i quina nova celebració s'han inventat Messi o Cristiano, potser l'interès de l'aficionat, del que va l'estadi i del que paga per veure'ls per televisió, acabarà anant a menys. I el clàssic serà, efectivament, el partit de l'any, perquè serà l'únic en què es podran veure en acció dos equips realment competitius. Una reflexió similar a la que es podria fer sobre la fase de grups de la Champions, sobretot tenint en compte que hi ha un grup d'uns 12 clubs –Madrid, Barça, Arsenal, United, Liverpool, Chelsea, Lió, Milan, Inter, Roma, Bayern i Porto– que en les sis últimes temporades han estat gairebé sempre en els vuitens de final i han acaparat totes les semifinals. No seria la primera vegada que un excés d'ambició engoleix un negoci que funciona.