La setmana passada les jugadores de l'Olesa van decidir no entrenar-se, i l'equip va presentar-se a jugar contra l'Hondarribia, un teòric rival i igual que en el primer quart ja havia tancat el debat: 14-32. Dos dies després, les jugadores es reunien amb la junta del club i tornaven a la feina diària, satisfetes amb les bones intencions escoltades. Se'ls deu, encara, les nòmines d'octubre i novembre. No són una excepció en la lliga, però els precedents amb el club, endeutat encara de les dues anteriors temporades, van portar-les a tan dràstica decisió. Normalment la deserció laboral en el bàsquet FEB comença cap al febrer, quan a jugadors i jugadores la pujada de gener se'ls allarga fins a l'infinit. En aquest cas no, la dissidència s'ha materialitzat abans que hi hagués amenaça: negar-se a entrenar-se, i dues jugadores (Gandy i Navarro) que ja han abandonat l'equip. I això és només el principi. Una vergonya.

No per les jugadores, naturalment, que tenen tota la raó del món a fer el que fan, tot i que ja sabien a què s'atenien quan signaven per un club dirigit per Jaume Sanmartí, el president de l'entitat. L'indignant aquí és el comportament mesquí, recaptador i nociu de la federació espanyola, la cort reial dels capricis del seu president José Luis Sáez i Regalado. Un ens al qual només li interessa la lliga femenina per col·lectar els 85.000 euros dels avals i els 2.550 euros en metàl·lic de quota d'afiliació, diners que en cas d'impagaments no serveixen per a res i que només tenen veritable ús en els excessos del senyor Sáez i companyia (que no és poca). És un vodevil fenomenal que amb els precedents que hi ha amb Sanmartí el senyor Sáez deixi inscriure l'Olesa fora de termini sabent que no només no té cobert el pressupost, sinó que aquest l'intentarà cobrir a salt de mata, és a dir, a salt d'amenaces i desercions. És una vergonya que sabent que l'Olesa té una pista que no compleix el reglament digui, la federació, que siguin els clubs els que li donin permís per jugar, vistiplau rebut després de recollir vuit signatures –la meitat més un dels clubs–. Es poden queixar els rivals de l'Hondarribia si els toca jugar contra l'Olesa una setmana que han entrenat? Com s'ha de qualificar que hi hagi jugadores de l'equip que truquin als representants –quins uns aquests, signant-les aquí sabent-ne els precedents– demanant que les treguin d'allà i les col·loquin, encara que no juguin, en un altre lloc només per poder cobrar?

La situació perpetrada per Sanmartí i disculpada i instigada per Sáez és un exemple més de l'adulteració d'una competició falsejada d'origen, pretesament professional tot i estar majoritàriament en mans d'ineptes, d'empresaris de mal pagador, i sense cap interès mediàtic –no des del moment que a l'estiu el club que pagui primer l'impost al senyor feudal tindrà una plaça i perquè, un cop iniciada la competició, els tres clubs d'Eurolliga (Ros, Perfumerías i Rivas) són els únics aspirants a guanyar un títol. És, la lliga femenina, una competició fictícia, moribunda i que, o avança cap a un model europeïtzat (semiprofessional) del bàsquet universitari nord-americà o té les jornades comptades. Tot i que amb la inoperant associació de clubs actual, siguem francs, tot això és pura ciència-ficció.