A propòsit de l'Olesa

La set­mana pas­sada les juga­do­res de l'Olesa van deci­dir no entre­nar-se, i l'equip va pre­sen­tar-se a jugar con­tra l'Hon­dar­ri­bia, un teòric rival i igual que en el pri­mer quart ja havia tan­cat el debat: 14-32. Dos dies després, les juga­do­res es reu­nien amb la junta del club i tor­na­ven a la feina diària, satis­fe­tes amb les bones inten­ci­ons escol­ta­des. Se'ls deu, encara, les nòmines d'octu­bre i novem­bre. No són una excepció en la lliga, però els pre­ce­dents amb el club, endeu­tat encara de les dues ante­ri­ors tem­po­ra­des, van por­tar-les a tan dràstica decisió. Nor­mal­ment la deserció labo­ral en el bàsquet FEB comença cap al febrer, quan a juga­dors i juga­do­res la pujada de gener se'ls allarga fins a l'infi­nit. En aquest cas no, la dis­sidència s'ha mate­ri­a­lit­zat abans que hi hagués amenaça: negar-se a entre­nar-se, i dues juga­do­res (Gandy i Navarro) que ja han aban­do­nat l'equip. I això és només el prin­cipi. Una ver­go­nya.

No per les juga­do­res, natu­ral­ment, que tenen tota la raó del món a fer el que fan, tot i que ja sabien a què s'ate­nien quan sig­na­ven per un club diri­git per Jaume San­martí, el pre­si­dent de l'enti­tat. L'indig­nant aquí és el com­por­ta­ment mesquí, recap­ta­dor i nociu de la fede­ració espa­nyola, la cort reial dels capri­cis del seu pre­si­dent José Luis Sáez i Rega­lado. Un ens al qual només li interessa la lliga feme­nina per col·lec­tar els 85.000 euros dels avals i els 2.550 euros en metàl·lic de quota d'afi­li­ació, diners que en cas d'impa­ga­ments no ser­vei­xen per a res i que només tenen veri­ta­ble ús en els exces­sos del senyor Sáez i com­pa­nyia (que no és poca). És un vode­vil feno­me­nal que amb els pre­ce­dents que hi ha amb San­martí el senyor Sáez deixi ins­criure l'Olesa fora de ter­mini sabent que no només no té cobert el pres­su­post, sinó que aquest l'inten­tarà cobrir a salt de mata, és a dir, a salt d'ame­na­ces i deser­ci­ons. És una ver­go­nya que sabent que l'Olesa té una pista que no com­pleix el regla­ment digui, la fede­ració, que siguin els clubs els que li donin permís per jugar, vis­ti­plau rebut després de reco­llir vuit sig­na­tu­res –la mei­tat més un dels clubs–. Es poden quei­xar els rivals de l'Hon­dar­ri­bia si els toca jugar con­tra l'Olesa una set­mana que han entre­nat? Com s'ha de qua­li­fi­car que hi hagi juga­do­res de l'equip que tru­quin als repre­sen­tants –quins uns aquests, sig­nant-les aquí sabent-ne els pre­ce­dents– dema­nant que les tre­guin d'allà i les col·loquin, encara que no juguin, en un altre lloc només per poder cobrar?

La situ­ació per­pe­trada per San­martí i dis­cul­pada i ins­ti­gada per Sáez és un exem­ple més de l'adul­te­ració d'una com­pe­tició fal­se­jada d'ori­gen, pre­te­sa­ment pro­fes­si­o­nal tot i estar majo­ritària­ment en mans d'inep­tes, d'empre­sa­ris de mal paga­dor, i sense cap interès mediàtic –no des del moment que a l'estiu el club que pagui pri­mer l'impost al senyor feu­dal tindrà una plaça i perquè, un cop ini­ci­ada la com­pe­tició, els tres clubs d'Euro­lliga (Ros, Per­fu­merías i Rivas) són els únics aspi­rants a gua­nyar un títol. És, la lliga feme­nina, una com­pe­tició fictícia, mori­bunda i que, o avança cap a un model europeïtzat (semi­pro­fes­si­o­nal) del bàsquet uni­ver­si­tari nord-ame­ricà o té les jor­na­des comp­ta­des. Tot i que amb la ino­pe­rant asso­ci­ació de clubs actual, siguem francs, tot això és pura ciència-ficció.