Just després d'humiliar el Madrid, amb un 5-0 i un bany de futbol, Pep Guardiola va aprofitar l'avinentesa per evocar el passat, a les arrels d'aquesta manera d'entendre el futbol que fa més de dues dècades que va associada al Barça i que ara viu la seva esplendor en plasticitat i efectivitat. I és que tot el que ara es veu (i viu) amb normalitat no era tan senzill el 4 de maig del 1988. Aquell dia, Josep Lluís Núñez va contractar Johan Cruyff i Carles Rexach per redreçar el rumb d'una nau a la deriva. No arribaven títols –era l'època dorada de la Quinta del Buitre– i el club vivia convuls, enmig d'una crisi esportiva i institucional que va desembocar en el motí de l'Hesperia.

El foc nou va introduir els rondos en els entrenaments, la vocació ofensiva i de tracte exquisit de la pilota i un 3-4-3 que, per a molts, era un atemptat al sentit comú i una invitació als rivals a fustigar des del contraatac. En una entitat collada llavors per les urgències, va ser meritori carregar-se de paciència i apostar fermament per aquest model, encara que no sempre s'arribés a l'èxit a final de temporada. Com també és remarcable que se li hagi donat continuïtat i no s'hagin buscat vies alternatives que potser també haurien triomfat, però perdent l'essència dels valors arrelats al barcelonisme. I, si no, quants cops celebrarem la decisió de Laporta d'apostar per Guardiola en detriment de Mourinho, que en aquell moment semblava l'idoni –i un servidor, ho admeto, ho pensava– per dirigir l'equip?

Tots aquests factors han teixit un sentiment al voltant d'una idea que no és només metafísica. Condueix a l'objectiu, als títols. De fet, en els últims 22 anys, el Barça és (i amb diferència) el club que més títols ha guanyat dels que juguen la lliga espanyola, amb 31 (3 copes d'Europa, 1 mundial, 2 recopes, 3 supercopes d'Europa, 10 lligues, 4 copes i 8 supercopes d'Espanya). El Madrid n'acumula 24 (3 copes d'Europa, 2 intercontinentals, 1 supercopa d'Europa, 8 lligues, 2 copes i 8 supercopes d'Espanya). És fins a un punt lògic que per al fons i la forma el club blaugrana sigui admirat i enormement elogiat arreu del planeta i ja ocupi el lloc d'hegemonia mundial que anys enrere tenia el Madrid. A la capital de l'Estat no ho acaben de pair i en massa ocasions, tiren de l'hemeroteca en blanc-i-negre o evoquen esperits del passat per alimentar l'autoestima o per justificar qui sap què. És el que passa quan es treballa sense guió, sense paciència i amb nerviosisme. Florentino va emergir amb el model galàctic; després va tornar prometent apostar pel planter i ara ha fitxat Mourinho, obsessionat amb el Barça. I, si falla això, què? Un forat negre. Al Barça, es té interioritzat que perdre és una possibilitat que forma part del joc, però el model no es toca, ja que, amb aquest, s'ha arribat fins aquí. Al cel.