El Reus ha trencat diverses barreres psicològiques durant el segle XXI. Quan el 2003 es va endur la primera copa de la CERS amb Manolo Barceló a la banqueta i Lluís Teixidó com a màxim estendard a la pista, va posar fi a dinou anys de sequera sense obtenir ni un sol títol des de la recopa del 1984. Hi ha molts equips que estan molts anys sense eixamplar les vitrines, però si ets un club que ho va acaparar gairebé tot en la dècada dels anys seixanta i setanta, fa molt de mal. Després, a la pista del Lloret i contra el Barça, va tornar a guanyar la copa, que feia 23 anys que no s'enduia. Finalment, la barrera més alta la va saltar a Bassano del Grappa quan va conquerir la copa d'Europa contra el Vic. El Reus havia guanyat sis copes d'Europa en el període 1967-1972 i va necessitar 37 anys per tornar a aixecar el trofeu més preuat el 2009 mentre veia, any rere any, com el Barça, l'Igualada i el Liceo manaven a Europa i li passaven la mà per la cara. Ara, el club s'enfronta al seu darrer fantasma, recuperar el títol de lliga que va perdre la temporada 1972/73 i que ja mai no va recuperar. El triomf de fa dos dissabtes al Palau va ser una declaració d'intencions malgrat l'ensopegada posterior contra un Liceo rocós i molt ben plantat. No només perquè el Barça es va quedar despenjat o pel fet intrínsec de vèncer l'etern rival a la seva pista. Sobretot, el que va demostrar el Reus d'Alejandro Domínguez és que té un estil definit, un segell d'identitat fàcil d'explicar i molt difícil d'executar. Sap defensar amb ordre i intensitat, robar la bola i sortir al contraatac com un llamp, amb un jugador sempre ben situat al segon pal disposat a fer ballar el cap al porter rival. Té el cervell privilegiat de Marc Gual, el joc descarat de Raül Marín, l'experiència i el moment àlgid del millor Molet i la recuperació, de totes totes, de Caldú. Casanovas ha passat de ser un reserva sense minuts a ser un baluard i el porter Trabal torna a ser Trabal. Són pocs però ben avinguts i amb un entrenador jove i amb ganes de despuntar. Quan el Negro Páez es recuperi del tot serà un altre element per afegir rotació i saviesa. Poden passar moltes coses i potser els equips petits més esquerps poden ser jutges en favor del Reus. O del Liceo. O fins i tot del Barça, que té la plantilla més completa i al qual mai no es pot descartar. Ara per ara, és inqüestionable que el Reus està en el bon camí malgrat la patacada contra els gallecs. L'equip està agafant embranzida per almenys intentar saltar l'última barrera psicològica inherent a la grandesa del club. Si supera l'ansietat i la pressió que el va vèncer contra el Liceo en el darrer partit de lliga estarà preparat.