Estem assistint en els darrers dies a una manifestació en favor dels drets i les llibertats, el fet democràtic i els més alts valors després que la directiva que presideix Sandro Rosell hagi fet públic l'acord de patrocini amb una fundació de Qatar que significarà, entre altres coses, que la samarreta blaugrana porti el nom d'aquesta entitat arreu i, sembla que al pit i sobre fons blanc. El fenomen, a més, ens ha descobert a un munt d'entesos en sociopolítica de l'Orient Mitjà, coneixedors, saberuts i erudits que clamen al cel perquè una entitat amb els valors del Barça s'ha associat –s'ha venut, diuen– a la fundació d'un país com ara Qatar, que segons ens expliquen –hem de suposar perquè ho han viscut de primera mà– és un règim monàrquic que practica, per exemple, el maltractament a les dones i persegueix els homosexuals i les lesbianes, sempre camuflat sota la cel·lofana dels milions que disposa i genera.

És curiós el fenomen, certament. Hi ha hagut queixes per la manera com s'ha fet públic l'acord, amb filtracions, queixes per la justificació econòmica del patrocini –quina hauria de ser, si no, la principal raó d'un patrocini que la necessitat d'ingressar quartos?– a més d'altres nombroses objeccions, més o menys banals, més o menys transcendentals. Acceptada la indefectible realitat, però, la qüestió dels valors morals que professa el Barça es presenta, per a molts, insalvable. Si bé tothom acaba per reconèixer que econòmicament parlant l'operació no té rival, que és sensacional perquè pot reportar al club uns 170 milions en cinc anys, moralment, sentimentalment fins i tot, és, ens asseguren els virtuosos, una operació repulsiva, de baixos instints i contrària al Més que un club que defineix el Barça.

Tots els que ens informen d'aquestes incompatibilitats essencials entre la sensibilitat blaugrana i la Qatar Foundation hem de suposar que deuen ser els mateixos que fa anys que denuncien Nike per l'explotació infantil indirecta que practica quan fabrica els seus productes, majoritàriament a la Xina, Tailàndia i Indonèsia. Parlem d'indirecta perquè, després d'haver pagat més d'alguna sanció per aquest fet, tant Nike com moltes altres empreses que tenen el mateix modus operandi s'emparen legalment en el fet que subcontracten empreses i que són aquestes, i no elles, les que exploten en condicions infraanimals mainada de deu o onze anys per fer els seus productes, també els que calcen i vesteixen el Barça i els seus aficionats. Hem de suposar, dèiem, que els que critiquen moralment el Barça per l'acord signat deuen ser els que fiscalitzen també el tarannà de Nike i que, alhora i seguint la seva recta moral, lloen que el Barça llueixi Unicef per la defensa dels drets dels menors i la realització dels programes de desenvolupament per a infants que fa arreu del món.