Estem assis­tint en els dar­rers dies a una mani­fes­tació en favor dels drets i les lli­ber­tats, el fet democràtic i els més alts valors després que la direc­tiva que pre­si­deix San­dro Rosell hagi fet públic l'acord de patro­cini amb una fun­dació de Qatar que sig­ni­fi­carà, entre altres coses, que la samar­reta blau­grana porti el nom d'aquesta enti­tat arreu i, sem­bla que al pit i sobre fons blanc. El feno­men, a més, ens ha des­co­bert a un munt d'ente­sos en soci­o­política de l'Ori­ent Mitjà, conei­xe­dors, sabe­ruts i eru­dits que cla­men al cel perquè una enti­tat amb els valors del Barça s'ha asso­ciat –s'ha venut, diuen– a la fun­dació d'un país com ara Qatar, que segons ens expli­quen –hem de supo­sar perquè ho han vis­cut de pri­mera mà– és un règim monàrquic que prac­tica, per exem­ple, el mal­trac­ta­ment a les dones i per­se­gueix els homo­se­xu­als i les les­bi­a­nes, sem­pre camu­flat sota la cel·lofana dels mili­ons que dis­posa i genera.

És curiós el feno­men, cer­ta­ment. Hi ha hagut quei­xes per la manera com s'ha fet públic l'acord, amb fil­tra­ci­ons, quei­xes per la jus­ti­fi­cació econòmica del patro­cini –quina hau­ria de ser, si no, la prin­ci­pal raó d'un patro­cini que la neces­si­tat d'ingres­sar quar­tos?– a més d'altres nom­bro­ses objec­ci­ons, més o menys banals, més o menys trans­cen­den­tals. Accep­tada la inde­fec­ti­ble rea­li­tat, però, la qüestió dels valors morals que pro­fessa el Barça es pre­senta, per a molts, insal­va­ble. Si bé tot­hom acaba per reconèixer que econòmica­ment par­lant l'ope­ració no té rival, que és sen­sa­ci­o­nal perquè pot repor­tar al club uns 170 mili­ons en cinc anys, moral­ment, sen­ti­men­tal­ment fins i tot, és, ens asse­gu­ren els vir­tu­o­sos, una ope­ració repul­siva, de bai­xos ins­tints i contrària al Més que un club que defi­neix el Barça.

Tots els que ens infor­men d'aques­tes incom­pa­ti­bi­li­tats essen­ci­als entre la sen­si­bi­li­tat blau­grana i la Qatar Foun­da­tion hem de supo­sar que deuen ser els matei­xos que fa anys que denun­cien Nike per l'explo­tació infan­til indi­recta que prac­tica quan fabrica els seus pro­duc­tes, majo­ritària­ment a la Xina, Tailàndia i Indonèsia. Par­lem d'indi­recta perquè, després d'haver pagat més d'alguna sanció per aquest fet, tant Nike com mol­tes altres empre­ses que tenen el mateix modus ope­randi s'empa­ren legal­ment en el fet que sub­con­trac­ten empre­ses i que són aques­tes, i no elles, les que explo­ten en con­di­ci­ons infra­a­ni­mals mai­nada de deu o onze anys per fer els seus pro­duc­tes, també els que cal­cen i ves­tei­xen el Barça i els seus afi­ci­o­nats. Hem de supo­sar, dèiem, que els que cri­ti­quen moral­ment el Barça per l'acord sig­nat deuen ser els que fis­ca­lit­zen també el tarannà de Nike i que, alhora i seguint la seva recta moral, lloen que el Barça llu­eixi Uni­cef per la defensa dels drets dels menors i la rea­lit­zació dels pro­gra­mes de desen­vo­lu­pa­ment per a infants que fa arreu del món.