Els símbols són tan forts des del punt de vista emocional com fràgils des d'una perspectiva racional. El soci del Barça ha presumit durant molts anys de no haver tacat la samarreta amb una marca comercial. Però què hi havia rere aquesta política? Una postura anticapitalista? Un desafiament a les grans marques internacionals? Segur que no. O és que el Barça no gestiona la seva economia com qualsevol altra empresa? No ven samarretes arreu del món? No gestiona els drets televisius sota criteris purament comercials? No compra i ven jugadors a cop de talonari com fa tothom? La qüestió de la samarreta simplement reforçava la sensació etèria de sentir-se singulars, únics més enllà dels alts i baixos esportius. Però en els últims anys, en una època de títols i alegries constants, el soci ha trobat altres signes d'identitat als quals aferrar-se: el 4-3-3, la força de la Masia, les figures de Guardiola, Messi i companyia... Segur que en èpoques de penúries esportives, amb l'autoestima més baixa, l'acord amb Qatar Foundation hauria ferit més sensibilitats. Però ara el soci té altres coses molt més tangibles de les quals enorgullir-se i, en un pla racional, d'arguments per posar publicitat a la samarreta en sobren: que si es necessiten els diners per eixugar el deute, que si és el millor contracte del món, que si servirà per fitxar noves figures...

Un debat és el de les emocions que envolten aquest patrocini. L'altre, el de la manera amb què s'han explicat les claus de l'acord des de la directiva. Sandro Rosell parla poc i quan ho fa sembla més preocupat de no deixar-se erosionar i de protegir-se per avançat de les possibles crítiques dels enemics, als quals deu imaginar escampats per tot arreu, que de defensar les seves conviccions. Un mal costum que sol anar lligat a la soledat del poder i que devia heretar del seu predecessor. «Només els paranoics sobreviuen», es titulava el best-seller d'un dels gurus de l'empresa informàtica nord-americana. Potser és veritat, que aquesta és la millor manera de sobreviure. Però, de moment, el que s'hauria pogut presentar com una decisió clara i transparent, arriscada però valenta, com un pas endarrere que servirà per fer-ne molts endavant –com el mateix Rosell va dir dilluns en un moment d'inspiració transitòria–, s'ha acabat venent amb un cúmul de mitges veritats. Equiparar l'Unicef, una agència humanitària depenent de l'ONU, amb una fundació creada i dirigida per un xeic àrab, és massa greu per passar per una simple distracció. En un primer moment, Javier Faus fins i tot va parlar de Qatar Foundation com una ONG. I algú confiaria, sincerament, en una ONG que destina 166 milions d'euros a posar el seu nom en un equip de futbol? I sense entrar a valorar la situació dels drets humans a Qatar i a l'Uzbekistan, del president del Barça s'esperaria una explicació una mica més sòlida que la d'afirmar que els dos països s'assemblen «com un ou i una castanya».