Un ou d'or «venut» com una castanya

Els símbols són tan forts des del punt de vista emo­ci­o­nal com fràgils des d'una pers­pec­tiva raci­o­nal. El soci del Barça ha pre­su­mit durant molts anys de no haver tacat la samar­reta amb una marca comer­cial. Però què hi havia rere aquesta política? Una postura anti­ca­pi­ta­lista? Un des­a­fi­a­ment a les grans mar­ques inter­na­ci­o­nals? Segur que no. O és que el Barça no ges­ti­ona la seva eco­no­mia com qual­se­vol altra empresa? No ven samar­re­tes arreu del món? No ges­ti­ona els drets tele­vi­sius sota cri­te­ris pura­ment comer­ci­als? No com­pra i ven juga­dors a cop de talo­nari com fa tot­hom? La qüestió de la samar­reta sim­ple­ment reforçava la sen­sació etèria de sen­tir-se sin­gu­lars, únics més enllà dels alts i bai­xos espor­tius. Però en els últims anys, en una època de títols i ale­gries cons­tants, el soci ha tro­bat altres sig­nes d'iden­ti­tat als quals afer­rar-se: el 4-3-3, la força de la Masia, les figu­res de Guar­di­ola, Messi i com­pa­nyia... Segur que en èpoques de penúries espor­ti­ves, amb l'auto­es­tima més baixa, l'acord amb Qatar Foun­da­tion hau­ria ferit més sen­si­bi­li­tats. Però ara el soci té altres coses molt més tan­gi­bles de les quals enor­gu­llir-se i, en un pla raci­o­nal, d'argu­ments per posar publi­ci­tat a la samar­reta en sobren: que si es neces­si­ten els diners per eixu­gar el deute, que si és el millor con­tracte del món, que si ser­virà per fit­xar noves figu­res...

Un debat és el de les emo­ci­ons que envol­ten aquest patro­cini. L'altre, el de la manera amb què s'han expli­cat les claus de l'acord des de la direc­tiva. San­dro Rosell parla poc i quan ho fa sem­bla més pre­o­cu­pat de no dei­xar-se ero­si­o­nar i de pro­te­gir-se per avançat de les pos­si­bles crítiques dels ene­mics, als quals deu ima­gi­nar escam­pats per tot arreu, que de defen­sar les seves con­vic­ci­ons. Un mal cos­tum que sol anar lli­gat a la sole­dat del poder i que devia here­tar del seu pre­de­ces­sor. «Només els para­noics sobre­vi­uen», es titu­lava el best-seller d'un dels gurus de l'empresa informàtica nord-ame­ri­cana. Pot­ser és veri­tat, que aquesta és la millor manera de sobre­viure. Però, de moment, el que s'hau­ria pogut pre­sen­tar com una decisió clara i trans­pa­rent, arris­cada però valenta, com un pas endar­rere que ser­virà per fer-ne molts enda­vant –com el mateix Rosell va dir dilluns en un moment d'ins­pi­ració tran­sitòria–, s'ha aca­bat venent amb un cúmul de mit­ges veri­tats. Equi­pa­rar l'Uni­cef, una agència huma­nitària depe­nent de l'ONU, amb una fun­dació cre­ada i diri­gida per un xeic àrab, és massa greu per pas­sar per una sim­ple dis­tracció. En un pri­mer moment, Javier Faus fins i tot va par­lar de Qatar Foun­da­tion com una ONG. I algú con­fi­a­ria, sin­ce­ra­ment, en una ONG que des­tina 166 mili­ons d'euros a posar el seu nom en un equip de fut­bol? I sense entrar a valo­rar la situ­ació dels drets humans a Qatar i a l'Uzbekis­tan, del pre­si­dent del Barça s'espe­ra­ria una expli­cació una mica més sòlida que la d'afir­mar que els dos països s'assem­blen «com un ou i una cas­ta­nya».