No és romàntic pen­sar que s'hau­ria de poder con­ser­var un tret dife­ren­cial que el club fa 111 anys que exhi­beix. De vega­des s'imposa la neces­si­tat de refun­dar les parau­les. Així, con­cep­tes com ara roman­ti­cisme no balla­rien al cap de la majo­ria dels mor­tals com una cosa inútil, com la imatge d'un xim­ple olo­rant una flor. Al vol­tant de la publi­ci­tat a la samar­reta del Barça es va tor­nar a encen­dre aquesta polèmica. Apo­calíptics i inte­grats. Romàntics i pragmàtics. De sobte, el Barça ha acon­se­guit que acabéssim l'any par­lant sobre si el nivell de malícia envers la huma­ni­tat és més gran a l'Uzbekis­tan o a Qatar. Barça en estat pur.

En tot cas, resulta salu­da­ble sen­tir les dues cam­pa­nes. San­dro Rosell, en boca de Javier Faus i altres direc­tius que s'hi han pro­nun­ciat, defen­sen una decisió que col·locarà el club per pri­mer cop al cim de les enti­tats espor­ti­ves que més fac­tu­ren. Ara com ara, asse­gu­ren als pas­sa­dis­sos del Camp Nou, no hi ha manera humana d'acon­se­guir un acord sem­blant al món. El club ha pas­sat de pun­te­tes per algu­nes acu­sa­ci­ons con­tra Qatar Foun­da­tion. I fins i tot Guar­di­ola ha posat la seva cre­di­bi­li­tat al ser­vei de l'emi­rat que el va pagar per donar suport públic a la seva can­di­da­tura mun­di­a­lista. «Som una enti­tat cen­tenària, és nor­mal que hi hagi debat», va dir, sàvia­ment, el pre­pa­ra­dor.

A l'altra banda del riu hi ha gent com ara Marc Ingla, aquell can­di­dat a la pre­sidència que dema­nava a Rosell que es tragués «la careta». Cal sen­tir el que diu una per­sona que va rebre la con­fiança del 12% dels socis culers que van anar a votar el dia de les elec­ci­ons.

Home de nego­cis, Ingla reco­neix la vàlua empre­sa­rial de l'acord, però con­demna tota la resta: «Abans de res, que quedi clar que sóc total­ment con­trari a aquest acord i, per tant, demano públi­ca­ment des d'aquest espai pri­vi­le­giat que no pros­peri l'exe­cució d'aquest acord amb Qatar Foun­da­tion. Els motius que em mouen a tenir aquesta ferma posició són diver­sos. En pri­mer lloc, és indub­ta­ble que l'acord econòmic és excep­ci­o­nal, però la decisió sem­bla pre­ci­pi­tada i fal­tada de certa reflexió estratègica del posi­ci­o­na­ment del Barça en l'àmbit mun­dial com a més que un club i el que això sig­ni­fica. Uti­lit­zar la pre­uada samar­reta del Barça per pro­mo­ci­o­nar la imatge i els valors d'una fun­dació que no se sap gaire bé a què es dedica i, en el pit­jor dels casos, en la qual cler­gues musul­mans adhe­rits a aquesta fun­dació, o a la inversa, es dedi­quen a defen­sar els valors de l'isla­misme ter­ro­rista més radi­cal, el mal­trac­ta­ment a les dones i l'anti­se­mi­tisme, em sem­bla una molt pèssima idea.»

Ingla creu que la junta actual hau­ria de dir «ober­ta­ment si vol comer­ci­a­lit­zar l'actiu de la samar­reta i, lla­vors, con­seqüent­ment, posar-la al mer­cat de manera pro­fes­si­o­nal i seri­osa. Si es deci­deix fer­ma­ment a comer­ci­a­lit­zar-la segu­ra­ment es poden obte­nir molt bones ofer­tes que com­pe­ti­rien amb la de Qatar Foun­da­tion. Segu­ra­ment no la igua­la­rien en preu, però serien molt més netes pel que fa a la imatge i les con­no­ta­ci­ons polítiques i reli­gi­o­ses».

L'excan­di­dat no com­brega amb «l'argu­ment econòmic que el club està tan mala­ment». «El 2006 la situ­ació econòmica era la mateixa o pot­ser pit­jor [el club el 2006 ingres­sava 208 mili­ons de euros i tenia un deute brut de 292 mili­ons, men­tre que ara n'ingressa 400 i escaig i té un deute brut de 480], però nosal­tres vàrem ser valents i vàrem posar l'Uni­cef al pit de la samar­reta, un fet històric que ha dotat de la màxima sim­bo­lo­gia la samar­reta del Barça i que ens ha pro­jec­tat arreu com el club més soli­dari del món amb una imatge impol·luta. També vàrem tenir una pro­posta de Bwin sobre la taula de 110 mili­ons de euros i la vàrem des­car­tar. Des­car­tar aquesta opció i esco­llir l'Uni­cef ens va refer­mar en el model de club que volíem, un club uni­ver­sal a les mans dels seus socis, amb socis del Barça de tot arreu, amb valors únics com ara el de la soli­da­ri­tat, el fair-play, la democràcia i la cata­la­ni­tat. En defi­ni­tiva, més que un club.»

És salu­da­ble, neces­sari i, pro­ba­ble­ment, indis­pen­sa­ble recórrer a veus dis­cor­dants per gene­rar debat. La història del Barça mereix enri­quir-se amb totes les veus dis­cor­dants.