Ja ho sap: si a la vida no li marxen les coses, senyal que no comunica bé, última moda per traure'ns les puces de sobre. Mireu, si no, l'exemple del nou president, disposat a la interlocució directa amb la ciutadania del país. A Can Barça, Sandro Rosell ha realitzat un peculiar mea culpa en anunciar el canvi de rumb en la matèria. Ja tocava. No saben aprofitar la ventada a favor des de la gespa, no despleguen veles i, a partir d'ara, tornem-hi amb el manament essencial dels temps, prometen explicar-se millor. Quina dèria quan només es tracta d'explicar què fas i deixes de fer sense gaires embuts, ni enganyar o amagar massa.

Rosell ho tenia fàcil quan es gronxava a l'oposició, sopava amb mig món de l'ofici o dels poders fàctics i sumava complicitats a còpia de pujar al vaixell grapats de gent que li venien rebotats, en qualsevol sentit de l'expressió, de l'extrema personalitat de Laporta. Però això de manar se li ha girat en pura paràlisi per anàlisi. A causa d'aquelles excessives relacions públiques, ara qualsevol es creu amb dret de xiuxiuejar-li consells a cau d'orella. La conseqüència, comença a fer com Zapatero. Diu «sí» a tort i a dret. Amb una diferència substancial: ell en té un en nòmina que les encerta totes. Abans, Sandrusco seduïa en distància curta i amb grup reduït. Avui, ha de fer-ho amb masses i en gran auditori. I falla la comunicació, és clar. Perquè tem la comparació amb el populista anterior, orador de verb de metralleta, perquè no escolta, no confia en els àulics i perquè viu esverat entre tantes opinions diverses. L'atabalen, l'empatollen. I també, perquè la directiva, tan professional i triomfador cadascú en la vida i el seu sector, resulten uns pardals a l'hora de tractar amb els missatgers. No se'n refien, els veuen enemics. Millor, ben lluny. Tampoc saben què dir, ni què és notícia, ni quin full de ruta han traçat més enllà de dibuixar com n'era de dolent en Jan narcisista de la mà foradada. Si algun dia, mirant la muntanya a la segona residència de la Cerdanya, se n'adonen que amb naturalitat i mà esquerra n'hi ha prou, potser arribaran a una conclusió feliç: Rosell i el seu equip tenen la immensa sort de capitanejar l'edat d'or del Barça. Relaxeu-vos i la comunicació sortirà sola. Parlar, convèncer, no és tan penós si treballes bé i tens en Pep.