Punt final al mandat de Jordi Casals. Quinze directius han plegat i han decidit obrir un altre procés electoral. Si en deu anys hi ha hagut sis presidents, és que alguna cosa no s'està fent bé. Massa interessos particulars i poca visió global. Vaig formar part de la junta de Casals fins que per qüestions laborals em van obligar a deixar-ho, però sobre alguns temes polèmics crec que estic ben informat.

Jordi Mestre és el directiu que Sandro Rosell va nomenar per representar el Barça a la federació. Aquesta cadira no consta com a obligatòria en els estatuts de la catalana, sinó que, en aquest cas i en tots els dels clubs de primera divisió, s'atorga per cortesia. O millor, perquè s'entén que els grans clubs de Catalunya (en aquest cas Espanyol i Barça, Barça i Espanyol), des de les alçades, poden ajudar els més modestos (tot i que no en tenen cap obligació). Mestre també ha dimitit, i malgrat que ell diu que ho ha fet a nivell particular, ha d'entendre que no és a la federació en cap altra condició que com a representant del Barcelona. Hauria estat cortès que hagués comunicat al també seu president Casals la decisió de plegar (tot i que no en tenia cap obligació). El nom del Barça està per sobre de tot.

Jordi Mestre deia ahir en aquest diari que tenia quatre raons per plegar: poca transparència i algunes maneres d'actuar que no compartia (res a dir); el mal ambient que es respirava a les juntes (hi estic d'acord), el contracte amb la federació xinesa i el conveni signat per Joan Laporta en què comprometia el Barça a efectuar una aportació de 750.000 euros. Com que són temes desconeguts, mirarem d'informar per ajudar a entendre millor el desacord entre el Barça i la federació o, potser, entre Jordi Mestre i Jordi Casals.

El conveni de la Xina es va signar a Pequín el 7 d'agost del 2010, i es tractava d'un simple acord de col·laboració per tractar temes de futbol que poguessin convenir a les dues parts. Ells estaven necessitats de formadors de nivell i a nosaltres ens interessava la qüestió econòmica i la projecció internacional. Aconseguir patrocinadors nous en el marc actual és complicat (el Barça ho sap molt bé i per això ha buscat a Qatar el que no trobava aquí), així que calia obrir l'àmbit d'actuació per trobar noves fórmules per ingressar diners. Una empresa xinesa establerta a Catalunya va portar la proposta a la federació. Com que el concurs era obert, calia presentar un dossier sobre què podríem aportar des de la FCF. Durant quatre mesos es va treballar dur, i gràcies a la qualitat de la feina tot va arribar a bon port. La federació xinesa ens va escollir a nosaltres. A partir d'aleshores calia concretar els projectes a treballar. El primer, un centre de tecnificació per a 50 nens cadets i juvenils a Catalunya durant cinc anys (es va considerar que la feina en el futbol de base necessitava temps…).

Mentre es treballava el vessant logisticotècnic (elecció de jugadors, d'equip formatiu i esportiu, professorat, residència, transport, assegurances, apadrinament del projecte amb futbolistes de primer nivell, consolat, etc.), la federació va treballar el contracte que garantís l'èxit global. Es va tancar un acord verbal per rebre prop d'1,5 milions d'euros anuals. Calia pagar tot aquest personal (professionals durant 24 hores tots els dies de l'any), la comissió de l'empresa que va portar el negoci i el guany per a la federació, que podia arribar a 300.000 euros anuals. Cap patrocinador aporta avui aquesta quantitat a la federació catalana. Això volia dir deixar de fer res del que s'estava treballant? Evidentment, no. L'àrea tècnica de la federació (més el personal contractat per dur a terme el projecte) estava en disposició d'assumir aquesta feina sense deixar de fer res en el departament de seleccions, els clínics tècnics a les delegacions, l'escola tècnica virtual, el seguiment de la competició i tota la resta de les seves funcions. El contracte no està encara firmat, i per això ni aquest ni tots els altres projectes que estaven en camí amb la federació de la Xina (i pels quals hi havia noves i importants remuneracions econòmiques) s'han iniciat. Les batalles d'interessos de la junta (els “no perquè no” habituals sense solucions alternatives) no han beneficiat un acord que altres federacions i clubs ja han tancat amb els xinesos gràcies a la nostra enorme lentitud. Ah! I cap directiu de la federació parava la mà!

L'acord amb el Barça es va tancar el 26 de maig del 2010, després d'onze mesos des del primer dia en què Laporta i Casals (encara com a candidat) es van trobar en una cafeteria de l'aeroport del Prat. Van ser llargs mesos de negociacions en què la federació volia la col·laboració dels dos grans clubs del país. Amb l'Espanyol hi va haver una reunió amb Joan Collet. El procés segueix obert tot i que la predisposició de Collet i el club, dintre de les seves possibilitats, sempre ha estat excel·lent.

Joan Laporta va entendre que el Barça més universal també havia de mirar cap a casa. Estava bé la feina a la Costa d'Ivori o Mèxic, però calia ajudar a l'origen de tot plegat: els nens i les nenes de Catalunya que jugaven a futbol, la principal raó de ser del club. És veritat que el Barça pren els millors jugadors dels clubs modestos per al seu futbol de base i, per tant, era just un agraïment públic en forma de compensació econòmica. L'acord es va tancar en 750.000 euros anuals, la meitat del que costava en aquells moments a la federació la mutual de salut del futbol de base federat. Laporta i els seus companys de junta es van mostrar interessats a garantir un bon ús dels diners, així que en el contracte es va especificar la creació d'una comissió d'execució i desenvolupament del conveni amb dues persones de cada entitat i la supervisió de l'auditoria anual dels comptes.

El conveni, que té vuit clàusules, parla de manera molt oberta d'on s'havien d'invertir els diners. El Barça, amb els mecanismes de control abans explicats, confiava en Casals i la seva junta. Mestre deia ahir a aquest diari que el conveni no especificava res de la mutualitat. És cert, però la possibilitat existia, com així es va concretar davant dels clubs en la darrera assemblea d'abans de l'estiu, en què s'informava del destí de l'aportació del Barça per cobrir la salut dels nens i nenes futbolistes. Cap imprudència. Més aviat una maniobra per lloar la generositat del Barcelona vers el futbol català.

Sandro Rosell i els altres tres aspirants a la presidència del Barcelona (Agustí Benedito, Marc Ingla i Jaume Ferrer) van ser informats del conveni pel mateix Casals. Tots van garantir la col·laboració perquè tots creien que el Barça havia d'ajudar el futbol que li dóna menjar. A Rosell li va grinyolar el moment pensant que la federació prendria part a favor del delfí de Laporta, però els esdeveniments posteriors van demostrar la independència i rigor jurídic de la federació en tot el procés electoral culer.

Rosell i Casals, i altres persones lligades al Barça i a la FCF, han mantingut contactes. La federació ha entregat tota la documentació requerida, auditoria inclosa, però la primera data de pagament (30-9-2010) ja ha passat i per la segona (28-2-2011) no hi ha notícies. Deia Mestre que no veia clara la situació econòmica de la federació. El tresorer Borja Rovira estarà encantat d'explicar-li punt per punt tots els temes que ell consideri que cal aclarir, però si hi ha un punt d'incertesa en tot plegat és perquè falten els 750.000 euros pactats amb el Barça per contracte (per tant, diners no imaginaris) per quadrar els números i permetre que els clubs més modestos no hagin de pagar la mutualitat dels seus nens i nenes. El compliment d'aquest acord, el més important que mai ha signat la federació en aquest sentit (mèrit exclusiu del president Casals), hauria solucionat tots aquests problemes i tots aquests dubtes que ara té el directiu del Barça Jordi Mestre i els altres directius dimissionaris.

La generositat del Barcelona és enorme (com ho demostra cada gest de la seva fundació) i és evident que Sandro Rosell i el substitut de Jordi Casals sabran trobar la solució perquè les necessitats del Barça i dels clubs catalans quedin cobertes. Encara que a vegades ens n'oblidem, els únics guanyadors seran els nens i les nenes que juguen a futbol a casa nostra.

(*) Xavi Torres va ser directiu de la FCF durant el mandat de Jordi Casals.