Els experts en comunicació política fa anys que parlen de campanya permanent, en el sentit que els missatges dels partits tenen gairebé sempre associada una connotació electoral. En la Federació Catalana de Futbol, això de la campanya permanent s'ha convertit directament en un concepte textual, que reprodueix fidelment la realitat. No hi ha espai per al treball seriós i serè. Com un bucle, no hi ha manera de veure un mandat tranquil des que el 2005 hi va haver eleccions per primer cop en 24 anys. El que es va concretar just després del Catalunya-Hondures, però, supera tots els llistons de gravetat.

Ja prometia prou l'espectacle d'aquelles primeres eleccions, les de les persones contractades per empreses de treball temporal que anaven a votar, i que es van haver de repetir al cap de mig any. Amb Jordi Roche al poder (ja sense Roura de rival, es va imposar a Daniel Rius), la calma no va durar gaire, i les tensions i les divergències van anar pujant de to. El gironí va plegar el juny de 2008, sense esgotar el mandat. Els embolics, però, encara havien de créixer molt més. Ricard Campoy fent d'interí i amenaçant de quedar-se, un altre procés electoral i, fa un any i mig, l'arribada de Jordi Casals, que tampoc se n'ha sortit. Es comença apel·lant a la unitat, a unir forces «pel bé del futbol català», i s'acaba amb la cua entre cames. Malament rai quan les aliances són de conveniència. Seduïts pel poder, els aliats es van transformant en enemics. I els conspiradors, encantats de la vida fent valer el seu rol.

No tinc prou arguments per jutjar si la «punyalada trapera» que ha rebut Jordi Casals (tal com ell mateix va qualificar la dimissió en bloc de quinze directius) té una justificació ben sòlida, si la gestió era tan inadmissible com diuen alguns (que potser s'hi havien integrat a cegues?) i si hi ha interessos polítics al darrere. Sigui com sigui, és molt lleig que cadascú anés estirant pel seu costat un cop arribats al poder, gairebé sense temps per conèixer-se (o potser algú ja ho tenia calculat?). Les conspiracions, les ganivetades i els moviments a l'ombra són el pa de cada dia. Fa cinc anys, en fa tres, i ara. Només sé que, si em poso al lloc d'un club qualsevol del país, se'm faria pesat tornar a sentir noms com ara Miguel García, l'Associació de Clubs de Catalunya, el futbol sala i el comitè tècnic d'àrbitres. I em faria molta mandra tornar a sentir promeses d'unitat en el procés electoral que es torna a obrir. És el que tenim. No sé com s'ha de fer, però si no comencem a ser seriosos, estables i respectats, com podrem pensar en aspiracions més ambicioses que veure jugar la selecció cada Nadal?