De manera interessada o com a globus sonda, torna a rondar la brama que l'esport professional de l'Estat espanyol necessitarà una altra posada a zero del comptador del deute. Fa vint anys de l'últim que, en el cas del futbol, va esborrar amb diner públic uns deutes que, segons les fonts, oscil·laven entre l'equivalent a 156 i 210 milions d'euros, a canvi que els clubs –excepte els que podien acreditar la viabilitat per si mateixos, el Barça, el Madrid, l'Athletic i l'Osasuna– es constituïssin en societat anònima per –sobre el paper– regir-se per la llei mercantil i eliminar opacitats. Vint anys després, el resultat és lamentable, penós i ruïnós. El deute només del futbol professional s'estima, segons totes les fonts, per sobre dels 3.500 milions d'euros, vint vegades més. Els líders dels números vermells de fa vint anys eren l'Atlético i el Betis, amb 15 i 13,5 milions d'euros, un deute que avui reconeix com a propi el Joventut de Badalona, un club del –comparativament– modest esport del bàsquet. El Betis –que mereixeria un càstig sever per reincident, com molts–, deu al voltant de 90 milions, i juga a segona divisió. Realment, les xifres de fa vint anys semblen una broma. No voldria marejar el lector, però fins i tot a mi em roda el cap.

El pla de sanejament es va justificar amb l'argument que amb els clubs convertits en SA tot estaria sota control. Mentida. Vint anys després, per a l'únic que ha servit la conversió dels clubs esportius en SA és per engegar una espiral especulativa d'empresaris que entren en l'accionariat per cobrir unes pèrdues no a canvi de res –evidentment–, sinó de beneficis privats de l'estil de requalificacions, concessions o portes més obertes en les administracions que, sovint, són les que van a buscar l'empresari perquè no poden ni volen ni han de cobrir les pèrdues d'una SA, però tampoc volen carregar amb la mala imatge que sempre implica que l'equip de la ciutat desaparegui o hagi de vendre's, a vegades a un il·luminat que després de gastar-s'hi molts calés acaba abaixant la persiana, d'altres a un comprador que el primer que fa és endur-se l'equip i les il·lusions d'una afició a un altre lloc. Aquesta perversa espiral és molt llaminera. Quan es belluguen cadires als consells d'administració la solució sol ser la fugida endavant: grans dispendis, grans fitxatges i més deute, tot a canvi de no passar per mediocre i poc ambiciós. Exemples en tenim en el futbol i en el bàsquet, a Catalunya i a Espanya. Però si en època de bonança ja era de mal justificar una injecció de diner públic tan descomunal, ara no hem ni de voler sentir-ne a parlar. Perquè si d'aquí a vint anys més hem de tornar a parlar del mateix, el que haurem fet és legitimar un altre cop els tramposos, els trapelles, els especuladors o els irresponsables. I ja n'hi ha prou. Només hi ha una sortida: exigir de veritat responsabilitats i no només civils, penals si s'escau. Conec uns quants directius o consellers honestos que ho firmarien ara mateix. Avui, exercir amb responsabilitat en un món de barruts t'obliga a treballar en desigualtat perpètua. És com Catalunya respecte a Espanya, però traslladat a l'esport.