En les èpoques de crisi es busca refugi en els valors segurs. Això és el que ha fet el Liver­pool, dei­xant l'equip a les mans de Kenny Dal­glish, un dels herois dels afi­ci­o­nats més fer­vents de The Kop i, per gai­rebé la majo­ria de segui­dors, el millor juga­dor del club de tots els temps. King Kenny, com és cone­gut a Anfi­eld, té un repte titànic al davant: agafa un equip que està a qua­tre punts de la zona de des­cens, inse­gur, sense con­fiança i satu­rat de juga­dors menors, tret de Reina, Kuyt, Ger­rard i Tor­res. Però l'escocès està acos­tu­mat a afron­tar rep­tes com­pli­cats. El pri­mer el va tenir tot just ater­rar al Liver­pool. Arri­bava per subs­ti­tuir l'estre­lla Kevin Kee­gan, que havia dei­xat l'equip després de gua­nyar la copa d'Europa (1977). Doncs no es va arron­sar gens ni mica, ni li van pesar les més de 400.000 lliu­res que va cos­tar. Es va inte­grar per­fec­ta­ment en lel con­junt diri­git per Pais­ley, que va reva­li­dar el títol de campió d'Europa der­ro­tant per 1-0 el Bru­ges amb gol del mateix Dal­glish. A par­tir d'aquí va anar for­jant la seva lle­genda, que va lli­gada al seu paper de pro­ta­go­nista (com a juga­dor i també com entre­na­dor-juga­dor des del 1986 fins al 1991) en l'època més bri­llant pel que fa a joc i títols del Liver­pool: 3 copes d'Europa (1978, 1981 i 1984), 7 lli­gues angle­ses (1979, 1980, 1982, 1983, 1984, 1986 i 1988), una copa anglesa (1986), una super­copa d'Europa (1997), 4 copes de la lliga (1981, 1982, 1983 i 1984) i 5 Com­mu­nity Shi­eld (1977, 1979, 1980, 1982 i 1988). A més, va ser esco­llit millor juga­dor de la lliga anglesa el 1979 i el 1983, l'any en què va que­dar segon en la lluita per la Pilota d'Or, al dar­rere de Pla­tini. Tots aquests títols els va acon­se­guir gràcies al fet que va posar el seu gran talent al ser­vei de l'equip, bus­cant sem­pre el bene­fici del col·lec­tiu per sobre del lluïment per­so­nal i tre­ba­llant i sacri­fi­cant-se com el pri­mer. Apli­cant, a més, el prin­cipi de la sen­zi­llesa, de la nor­ma­li­tat. Que és el que ha fet ara, el 2011, en tor­nar a la ban­queta d'Anfi­eld. No ha fet grans pro­me­ses. Sen­zi­lla­ment ha posat les coses al seu lloc: «Ara mateix hem de con­cen­trar-nos en l'objec­tiu més clar, que és el de no bai­xar.» És dur reconèixer-ho per un club que té l'his­to­rial que té i que la pas­sada dècada va dis­pu­tar dues finals de la lliga de cam­pi­ons i en va gua­nyar una. Però el pri­mer pas per resol­dre un pro­blema és reconèixer que exis­teix i Dal­glish ho ha fet. Li queda molta feina per enda­vant, però té tot el crèdit del món i els afi­ci­o­nats veuen en l'home que va acon­se­guir l'última lliga anglesa pel Liver­pool com a entre­na­dor la clau del res­sor­gi­ment i el retorn a les èpoques glo­ri­o­ses.