crèdit o dèbit
dani colmena
Una nova política de fitxatges
A mesura que avanci la temporada, segur que tornaran els rumors sobre el fitxatge de Cesc Fàbregas. Perquè el jugador vol venir al Barça, perquè és un futbolista amb el segell de la Masia i perquè operacions com aquesta solen connectar amb la il·lusió dels aficionats, àvids de cares noves. No canviarem la cultura futbolística del país en un dia. Ara bé, sí que sembla que aquest Barça de Pep Guardiola va pel camí d'inspirar una política de fitxatges i renovacions diferent a la que havíem conegut. Per començar, és una evidència que jugar en aquest equip és un premi per a qualsevol futbolista. No hi ha cap altre escenari millor per fer-se un nom, ni per aspirar als grans títols, ni per apujar la cotització, ni per aconseguir grans contractes publicitaris, ni per disfrutar, simplement, del futbol. No ha de ser el club, doncs, el que faci un esforç per fitxar els millors futbolistes, sinó que han de ser els jugadors els que s'adaptin a l'escala salarial del Barça si volen formar part del millor equip del món. Ja fa temps que els valors d'aquesta plantilla se sostenen sobre una piràmide coronada pels jugadors de la casa, amb Messi a dalt de tot. «Quan veus que Leo, el millor del món, pressiona tot el partit i se sacrifica per l'equip, tu ja saps el que et toca», comentava fa poc un company seu. I al Pilota d'Or, per exemple, no se l'ha sentit especular mai amb l'interès d'altres clubs. Ni a Xavi, ni a Iniesta, ni a Puyol... ni a Busquets, que renovarà en breu sense que hagi sortit de la seva boca la possibilitat de deixar el Barça. Qui vulgui estar al costat de tots ells, n'haurà de prendre exemple.
Qui vulgui pujar a aquest tren també haurà de tenir en compte que aquest no és aquell Barça que buscava nous ídols per les cantonades. Qualsevol que arribi ho tindrà difícil per ser titular, perquè ara mateix hi ha poquíssims davanters al món millors que Messi, Villa i Pedro, o millors migcampistes que Busquets, Xavi i Iniesta, o millors centrals que Puyol i Piqué, o millors laterals que Abidal i Alves... Ibrahimovic va ser incapaç d'assumir que era un més i que no construirien un equip al seu voltant; Touré preferia sentir-se protagonista a Manchester que ser un bon complement al Barça. Tenint en compte que hi ha un onze de gala de llarg recorregut, un bon fons d'armari a la banqueta i promeses interessants al filial, el Barça té totes les condicions per anar al mercat en una posició de força. I si no troba una gran oportunitat, com va ser la d'Afellay, serà un bon moment per estalviar, per tenir ben pagats els seus jugadors insígnia i per sanejar els comptes del club, com Sandro Rosell va prometre en la campanya electoral.
La mateixa filosofia es pot aplicar en les renovacions; la d'Alves, la de Busquets, fins i tot la de Guardiola. A molts els inquieta que el tècnic només renovi d'any en any. Diuen que desestabilitza l'equip, que preocupa l'afició... A mi, en canvi, el que em preocupen són els entrenadors que en els moments favorables intenten assegurar-se contractes tan llargs com sigui possible, pel que pugui passar. Com Mourinho, a qui el Madrid hauria de pagar una milionada si algun dia decideix que ja en té prou.